Resolució de conflictes

“El que em sembla penós, Marta, penós, és que a mi m’arribi un informe mal redactat i hagi de ser jo la que me’l mengi davant del client”, xiscla la dona de cabells negres. I la dona de cabells castanys amb allisat japonès mou el cap d’un cantó a l’altre. “És que les coses no són tan senzilles”, crida. “Si a tu t’arriba un informe mal redactat no és perquè a mi em vingui de gust redactar-lo malament, és perquè a mi m’ha tocat ensenyar un pis que no em tocava ensenyar, que no és feina meva, com tu molt bé saps, perquè hi ha una persona de baixa que no s’ha substituït”. Llavors el subdirector s’hi afegeix. Els diu, movent el serrell d’un cantó a l’altre com un poni, que els conflictes s’han de resoldre dialogant i no cridant. “Tu calla, perquè hauries de cobrir les baixes i no ho fas!”, bramula la dona de cabells negres. “¿Et pots tranquil·litzar, collons?”, crida el subdirector.

Llavors el vigilant de seguretat obre la porta de vidre: “Ei, que és l’hora!” El subdirector se’l mira contrariat: “No és el moment, Segarra!” Però el vigilant de seguretat, que no el deu haver sentit, branda unes ulleres de cartró amb els vidres foscos, com les d’anar a veure pel·lícules en 3D. “L’eclipsi!”, exclama, feliç. I surt a la terrassa de l’oficina amb les ulleres posades. “Ei! Es veu molt bé! Es veu molt bé!” La dona dels cabells castanys d’allisat japonès prem la boca i surt a la terrassa com un gos cautelós davant del menjar d’un desconegut. “Aviam?”, fa. I de seguida somriu i declara: “Sí que es veu bé, sí...” I afegeix: “No us ho perdeu!” El subdirector mormola: “Jo en vaig veure un quan era jove. Vist un...” Però la dona morena surt. L’altra li posa les ulleres i li diu: “Ja veuràs quina passada”. Ella riu: “Ostres...”, s’exclama. I totes dues, ja rient, criden el subdirector. “No t’ho pots perdre!”, crida l’una. “Surt, que s’acabarà!”, crida l’altra.