Riu, tu que pots!

“Sí, sí, d’acord, la revolució dels somriures -em diu el meu amic-, però, escolta, no podem estar somrient tota l’estona! Jo no en tinc ganes!” I quan em diu això esclafeixo a riure, perquè queixant-se que està enfadat em posa molt contenta.

“Es que a mis compatriotas, cuando les tocan el bolsillo...”, exclama, irònic, el polític unionista, en una conferència a Espanya (lluny, llunyíssim de Catalunya), en referència a les multes i querelles que tenallen els independentistes. I quan em torno a mirar el vídeo, ric, perquè penso en això de la “caixa de resistència”. Tinc uns compatriotes capaços de reunir 800.000 euros en un dia per pagar les multes dels polítics que -sí- arrisquen el que tenen perquè ell pugui, si vol, votar.

“No em penso despullar, ensenyant el viso, davant de tots els teus amigots, perquè a aquests de l’ANC se’ls hagi acudit que ens hem de canviar la samarreta durant la mani”, exclama la meva tieta Pura (perquè la dona ja diu “mani”). Però somric, perquè sé que ho farà, amb la clàssica disciplina nazi-nord-coreana, sabent que no hi té res a perdre, excepte la pensió, perquè no es vol morir sense veure el referèndum.

“Em toca els ous donar-te la raó”, em diu el company de curses votant del PSC. I jo somric, perquè amb el meu amic -a ell li sembla que tenir rei és graciós i li cau molt bé l’Iceta- hem fet debats, corrent per la muntanya, i ell sostenia que les alcaldies del seu partit es mullarien totes pel sí.

“Ho farem!”, em diu l’estudiant de periodisme, al tren, asseguts tots dos al vagó de les bicicletes. I jo somric i li dic que segur que ho farem, però penso que potser no.

I li dono la raó al meu amic. Estic farta de somriure. Vull parar de somriure i prendre’m una copa. Però si penso en les cares de la Soraya, d’en Rajoy, d’en Coscu, de tots els enfadats, i fins i tot en la d’en Ferreras, hi torno. Em poso a riure. Penso que estic contenta de ser en aquest cantó. I això, com diu la meva tieta Pura: “No hi ha qui t’ho quiti ”.