Sobiranistes en privat

Parlo amb un empresari del vi que em confessa que segur, segur, que Catalunya anirà millor si és independent. Però sap que cap partit polític espanyol, de cap color, voldrà passar a la història com el que ha trencat Espanya. I també sap que, d’altra banda, tots els partits polítics espanyols saben que Espanya sense Catalunya pagant és tan insolvent com Grècia. Llavors li pregunto per què no ho diu en públic, això. Heus aquí la resposta, després del punt i a part.

Si aquest empresari —que fa un vi espectacular, no pas un líquid ulcerós, que quedi clar— no en diu res, de les idees polítiques que té, aspira al mercat sobiranista i al no sobiranista. Els sobiranistes li compren el vi perquè és bo i perquè és català. Els altres (indiferents i unionistes) l’hi compren perquè és bo, malgrat ser català. (Siguem seriosos i parlem-ne, de l’odi o menyspreu al que és català, que practiquen tantíssims espanyols.) Si es mostra sobiranista, en canvi, només aspira al mercat sobiranista. Els altres, evidentment, per molt bo que sigui el vi que fa, ja no l’hi compren. Insisteixo en un punt. Es tracta de no significar-se. Si hom manifesta les idees unionistes, aspira al mercat unionista, que no sabem amb quants actius compta. Però llavors passa al revés i ja no compta amb el favor del mercat sobiranista. Passa el mateix amb els llibres, discos, restaurants o comèdies teatrals. Si l’autor d’aquestes obres és sobiranista, els que les consumeixen només són sobiranistes (per molt que les obres siguin bones, universals, dignes de lloança). Si l’autor és unionista, aspira al mercat unionista. I només en el cas de no significar-se aspira a un mercat global.

Sí. Vostè em pot dir que no renunciaria mai a qualque vi que li agradés molt només perquè qui el fes fos espanyolista. Jo tampoc. I no compraria mai un vi que no m’agradés només perquè qui el fes fos sobiranista. Però l’empresari del vi que em deia això ha fet números. Per això el silenci clamorós.