Publicitat
Publicitat

Uns euros merescuts

Llegim a l’ARA que el Premio Nacional d’història, dotat amb 20.000 eurons, ha anat a parar a un autor, Roberto Fernández Díaz, que analitza el període des del final de la Guerra de Successió fins al triomf del liberalisme. Diu el jurat que ha escollit el llibre “per l’aplicació rigorosa de la metodologia crítica i professional enfront de la instrumentalització pública i política dels fets històrics”. L’autor, diu l’ARA, “va criticar públicament els actes del Tricentenari perquè «no van aportar res»”.

Pot ser que els actes del Tricentenari no aportessin res, perquè l’aportació d’un acte commemoratiu a la ciutadania és del tot subjectiva i no mesurable, de la mateixa manera que és subjectiva i no mesurable l’aportació de la construcció d’un carril bici nou. Esclar que ningú no critica l’aportació dels actes, per exemple, del bicentenari de la Constitució de Cadis, però és perquè encara que aquesta aportació sigui també subjectiva i no mesurable, en canvi, es considera del tot legítima i, per tant, obligatòria.

Que el jurat destaqui que l’autor es mostra “professional” enfront de la instrumentalització pública i política dels fets històrics ja és una instrumentalització. Diria que tots els països del món, des dels Estats Units fins a Espanya, passant per França, Irlanda, el País Basc o Trinitat i Tobago, tothom —a les famílies, als pobles, a les comunitats religioses— enalteix els herois i el que van fer. L’any que ve escriuré un llibre que digui que això del timbaler del Bruc és una mica exagerat, aviam si cola i també pesco uns eurets. La qüestió fonamental és que el desig d’un país de ser lliure no ve de si la història és certa, exagerada o instrumentalitzada. A mi el 1714 m’emociona tant com un San Francisco. ¿Algú es pensa que si ens diuen, ara, que el general Moragues era un tifa ja no voldrem ser independents? Quan els americans celebren el Dia de la Independència, celebren el present, no el passat.