Publicitat
Publicitat

Toreros

Es tracta que un home, vestit amb una mena de leggings estrets de lluentons que marquen paquet, es posi de puntetes, premi el cul i clavi diversos ganivets eficaços a les zones vitals d’un remugant fins que aquest, després de voltes, agonia, dolor, ràbia i atordiment, s’agenolli i mori. Abans, l’ha hagut de destemptar, atabalar, per a gaudi del públic de dames amb mantellines al cap. Si ho fa molt bé, això de matar-lo, uns operaris li tallen l’orella a la bèstia amb un ganivet i l’hi regalen a l’executor, com a premi. Si encara ho ha fet millor també li regalen la cua. Es tracta de “ la fiesta nacional española”. L’espectacle de “ las corridas de toros”. En cap altre lloc del món es martiritza cap bèstia d’una manera tan organitzada i alegre.

El govern del Regne d’Espanya acaba d’aprovar que aquesta pràctica sigui declarada “patrimoni immaterial de la humanitat”. I, per tant, considera també que ha de “garantir els toros a Catalunya perquè vetlla per l’accés lliure de tots els ciutadans a la cultura”. A Catalunya el govern de la Generalitat les havia prohibit, les pràctiques que els dic.

Res com el ritual de la mort dels toros a la plaça pública em fa pensar en els mals del nacionalisme, aquest nacionalisme que t’impedeix ser racional. “A mi em farà més mal que a tu”, que diuen els que peguen o maten. Però res com tenir un fill petit que et pregunti coses, sense prejudicis d’aquesta mena, encara, per posar-te al davant del mirall. “Què li volen fer a aquest toro?”, em pregunta la meva filla. “Per què li fan mal?” Digues-li llavors que no, que la bèstia no pateix, que ha nascut per a això, si tens valor. Vejam si et creu, vejam si t’ho accepta. Digues-li que ha nascut per morir així i que li agrada. Parla-li de la cultura, del patrimoni immaterial. Vinga, xèrif, explica-l’hi a l’hora de sopar, vejam si t’entén. Et queda poc temps.