Publicitat
Publicitat

Treballar a la tele

Dissabte la Sílvia Cóppulo, al programa que fa a Catalunya Ràdio, feia un debat (o com se n’hagi de dir) sobre la tragèdia de l’avió. Hi havia un forense i un psicòleg. I cadascun explicava les qüestions relatives al seu camp. En un moment donat, a propòsit del tractament dels mitjans, ella explicava, per donar a entendre que els mitjans de la Corporació han sigut curosos, que a TV3 s’ha tapat la cara dels familiars.

És d’agrair, sens dubte. És pitjor que no et tapin la cara. Però preguntem-nos una cosa, sisplau, i preguntem-nos-la ara, aquesta setmana en què els nostres amics o coneguts ja celebren funerals pels seus (“els seus”, quina manera més exacta de dir-ho) i ens envien a través de WhatsApp aquestes fotos d’ells, que ja no són aquí, plenes d’alegria i de vitalitat i de bellesa i de projectes normalíssims. Ara que a Llinars, que és aquí al costat, els nens se’n van de vacances i potser encara ploren.

Hi ha el llibre del mestre del periodisme, Tom Wolfe, titulat Emboscada a Fort Bragg : l’equip d’un programa de televisió va a rodar en un barri degradat. Entrevisten nois que diuen moltes paraulotes. I els que editen el programa arriben a la conclusió que és molt millor, molt més efectiu, tapar-los les paraulotes amb el famós xiulet, que no pas deixar-les. D’aquesta manera, les remarquen, les fan presents i alhora ells queden bé. No dic, naturalment, que sigui aquest l’objectiu de qui pixela una cara. Però sí que em pregunto: si li tapes la cara, per què el treus? Ell voldria que el traguessis? Una cosa és que el treguis en un TN per explicar, per exemple, que les famílies han arribat al poble per ajudar en la identificació dels cossos. Però una altra cosa és que facis servir la imatge (pixelada, sí) un cop i un altre per il·lustrar un debat sobre la seguretat dels avions, amb tres forenses, dos psicòlegs i un bomber. Posa’t al seu lloc. Ells voldrien ser el teu “material”?