Publicitat
Publicitat

TOVALLONS NEGRES

Tu i la desconeguda i jo i vosaltres

Travessem el carrer i tu, instintivament, sense pensar, em dónes la mà. I un cop a l’altra banda no me la deixes anar. I anem així, agafades, pel carrer. I jo, de tant en tant, te la deixo anar un moment, perquè, per la calor, em sua. Però tu hi tornes. I fas saltirons i dius: “Pregunta’m coses de la gelateria”. Se t’ha acudit que de gran tindràs una gelateria i que tots els teus amics de la classe hi treballaran. En Marçal, la Moira, la Luna, la Martina... Em dius que els gelats només valdran un cèntim. Jo et dic —provo d’alliçonar-te— que llavors quan compris les matèries primeres, com ara la llet, hi perdràs diners, però tu no ho veus així. “Mama, vull que tothom en tingui”, dius. Suposo que ens sents, massa vegades, al teu pare i a mi, parlar de diners. Ens veus sempre patint per si aquests drets d’autor arribaran o no a temps per pagar l’IVA o per si l’any que ve tindrem o no aquesta feina. I tu vols vendre gelats a un cèntim. Per demostrar-me que estàs contenta, que estàs bé, parlant d’això, fas: “Mamiiii...” Si dius “mami” i no “mama” vols afalagar-me.

Et deixo anar un moment la mà per buscar la T-10 al portamonedes. Tu, sense adonar-te’n, me la tornes a agafar. Una dona em mira. La miro. Sé què està pensant. Ella deu tenir una filla. Però de cop s’ha fet gran i ja no vol anar de la mà. Li fa vergonya. Ha passat d’un dia per l’altre i la dona encara no ho ha paït i no s’hi acostuma i em veu i pensa que jo, potser, et diré que no ens hem d’agafar les mans, que ja ets gran. I amb els ulls em recomana que no ho faci. Sisplau, que no, que no ho faci. Que això passarà sol, passarà molt aviat, massa, i no me’n sabré avenir i em farà pena. Que ho aprofiti. Que ho aprofiti. I la miro i aixeco les celles per dir-li que l’he entès i que li dono les gràcies. Em dónes la mà. Un dia pensaré en avui, ofegada en nostàlgia.

PUBLICITAT
PUBLICITAT