Publicitat
Publicitat

TOVALLONS NEGRES

Umbel·lífera erecta

Xavier García Albiol (el de “ Limpiando Badalona ”) va dir abans-d’ahir que “el procés” és una “pastanaga” que els independentistes volen posar davant dels ciutadans per tenir-los “enganyats”. I després, per si de cas la frase no quedava immortal, va fer-nos saber que rere l’“engany massiu” hi ha un “entramat social que a Catalunya li va fantàstic i que depèn de les subvencions dels partits independentistes”. En fi, xatos. Ara mateix, cap acusació antiindepe, per pintoresca que sigui, cola. Si algú de l’ANC hagués comprat un xupa-xup sense factura amb diners de la Marta Rovira i la Rigau per regalar-l’hi a l’Otegi, ja ho hauríem llegit a la portada dels diaris amics. Després de les converses entre l’encara ministre Fernández Díaz i el ja no cap de l’Oficina Antifrau Daniel de Alfonso, ens ha quedat clar que el rebost és buit.

Doncs bé. Aquesta paràbola de la pastanaga és del tot sorprenent venint d’un dirigent que, com ell, està a favor de la unitat del Regne d’Espanya (aquest regne, per cert, que jo diria que de moment només té garantides les pensions de la família reial i els quatre pokémons de Palau). En el símil, el ruc són els catalans independentistes, i la pastanaga, la independència. És evident que si a un ruc (català o no) li poses al davant una pastanaga, el ruc camina per haver-la. Però és evident també que si en lloc d’una pastanaga li poses un sobret de te de roibos, no camina, perquè el te de roibos no el motiva.

Que la pastanaga sigui una menja bona, saborosa, suculenta, substanciosa i emocionant per al ruc ens ve a indicar que Xavier García Albiol comprèn que per als catalans la independència seria també bona, saborosa, suculenta, substanciosa i emocionant. El que passa és que al mateix temps -i per raons extracatalanes- ell la troba indesitjable. S’ha de fer pencar el ruc, doncs, amb el vell sistema de la garrotada.