Vilafranca del Penedès: vi d’esperit casteller

“EI, NENA, QUE M’HAN dit que ets a Vilafranca? Estic dinant a El Cigró d’Or. Vine!”, em diu la meva amiga, la que fa vi. “No puc, nena, ja m’agradaria -contesto jo, la que se’l beu-. He quedat a les tres amb el cap de colla dels Castellers de Vilafranca. No tinc temps”.

La meva amiga té el bon costum de dinar sola de tant en tant (m’agrada la gent que sap fer això) amb algun vi memorable damunt la taula. I El Cigró d’Or és un dels restaurants que valen una visita a Vilafranca del Penedès. Un restaurant on -aquestes coses sempre s’han de remarcar- tracten el vi amb el respecte que es mereix. Però no puc. “Potser si acabo d’hora i encara hi ets...”, mormolo. I ja correm amb el company fotògraf cap al local dels castellers per la rambla Nostra Senyora.

Com a Terrassa, on la Caixa de Terrassa ara és BBVA, a Vilafranca m’hi trobo l’antiga seu de la Caixa Penedès, que ara és un Banc Sabadell. A la paret hi ha el logotip, en relleu, que és un gotim de raïm. Ja no en queda res més.

A la nostra dreta, el casino de la Unió Comarcal, que compta amb “la terrassa del Casino”, “la cafeteria del Casino” i “la pizzeria del Casino”. Per tot arreu anuncis de Torres, el celler amb més vinyes de la comarca.

“Hola, gràcies a tots!”, dic, quan m’adono que el meu amfitrió, Pere Almirall, ha reunit un grup de gent que vol presentar-me. “I a totes!”, puntualitza una de les dues dones. Són la Gemma Garcia, dinamitzadora del Voluntariat per la Llengua a l’Alt Penedès, i la Teresa Casanellas, responsable del Servei de Català de Vilafranca i l’Alt Penedès. Les acompanya en Biel Senabre, director del Centre de Normalització Lingüística de l’Alt Penedès i el Garraf. “En Biel és el nostre cap de colla”, em diuen rient. Suposo que a Vilafranca deu ser molt normal empeltar les converses de la vida diària de llenguatge casteller. Una mica apartat de tots ells, hi ha un altre home, en David Miret. Va ser cap de colla -ell en sentit literal- i porta l’Escola de Música de Vilafranca.

“Un dels programes que estan molt arrelats aquí és el del Voluntariat per la Llengua -m’explica la Gemma-. Tenim, per exemple, una parella lingüística on el voluntari és enòleg i se’n va a passejar per les vinyes amb el seu aprenent”. La Teresa afegeix: “Hi ha antics aprenents que ara ja són voluntaris. Com en Miguel, oi?” I assenyala amb el cap un home assegut en una taula, que fa comptes a l’ordinador. És en Miguel Leiton, l’amo del bar del local. “Sóc xilè, jo -m’explica-. Vaig venir de vacances, tenia una constructora, sóc aparellador, i ja em vaig quedar”. Quan li pregunto si troba a faltar Xile em diu: “És que jo sempre vaig al meu rotllo”. Li declaro la meva reverència per un còctel que fan per la seva terra, el Pisco Sour. “Ai, si tingués llimes te’n faria un...!”, diu.

Em miro en David Miret, que, sense adonar-se’n, es posa els braços al cap, com si fossin una gerra i, en fer-ho, se li veu el melic.

Llavors hi caic: va ser Català de l’Any. Me’n recordo perquè va ser l’any que va ser finalista l’Emili Teixidor! Quan ho verifico fa que sí i afegeix: “Ja sé que era molt amic teu, l’Emili”. I jo contesto: “Molt, molt”. Era el 2010. L’altre finalista era el cirurgià Pere Barret. Encara ara, tothom li diu “Emili” i prou a l’Emili Teixidor.

“El de cap de colla és un càrrec que dura quatre anys. Després, et fan fora i si cal t’hi tornes a presentar. Voten els socis”, m’explica. “Què s’ha de ser per ser cap de colla? S’ha de conèixer la colla. Haver passat per diverses tècniques”.

Em parla de Francesc Moreno, el Melilla, que va ser cap de colla l’any 1995. Va aconseguir fites. El primer castell de deu, per exemple. Castells amb agulla. Va canviar el mètode de treball. Va passar d’assajar un cap de setmana a fer-ho més professional. Va fer castells que ni en somnis havíem construït”. Somrient li pregunto si construeixen castells en somnis. “De vegades”, admet. “Vam fer el pilar de set amb folre. Torre de nou amb folre i manilles. Castells amb agulla, com el quatre de vuit amb l’agulla al mig... És que no acabaríem. Dos castells de nou a la vegada, per exemple”.

Dones i castells

Llavors la Gemma i la Teresa li pregunten pel paper de les dones en el món casteller. “Les dones pesen poc i mentalment són més fortes”, diu ell. I afegeix: “Jo sempre explico que en els terratrèmols, en 48 hores, ja no trobes homes supervivents, però t’hi trobes dones. Els homes tenen potència, però no tenen la resistència mental de les dones. Les nenes petites, de cinc a catorze anys, n’aprenen molt més”. Fa una pausa com si rumiés i continua: “El que pot marcar una dona és que es faci alta. Si es fa alta no pot anar de terços”.

Penso en la sort que tindria com a castellera. I en la mala sort que tindria, posem per cas, l’Helena Garcia Melero. I resulta que, casualitat, en Pere em vol portar a El Cigró d’Or, a la plaça del Castell. I mentre hi anem parlem de la feina de cap de colla. “La pressió a aquest nivell és la del futbol a primera línia. Els que no pugen es queixen que no pugen, com els esportistes. Passa amb 20 jugadors. Imagina’t amb 600 pisos”.

Li explico que un cop vaig venir a Vilafranca a veure els castells, que van fer llenya i que vaig veure un senyor plorant. “En Domènec. Ell va ser cap de colla. Hi ha castells límit que els portes molt treballats però et cauen a la mínima. Periodísticament se’n diuen de gamma extra”. Li pregunto si crida gaire quan fa la feina. “Sí, sí, jo crido molt i molt”.

L’Oriol Llavina, germà de l’escriptor Jordi Llavina, és el cuiner del restaurant. Com que es vol cargolar una cigarreta, ens porta al celobert on desa les caixes d’aigua i refrescos. “¿Diferència entre Gelida i Vilafranca? Abismal. Aquí ets al rovell de l’ou i el discurs com a cuiner és fabulós. Perquè podries ser al Vallès i tindria rotllo igual, però ets aquí, i tens tot el vi. En un restaurant aquí pots tenir cent referències del Penedès i totes molt interessants”. Apaga la burilla i em diu: “Espera’t, que et prepararé una amanida. Seu on vulguis. Què dius que què? Ah, sí, menú feiner, catorze amb cinquanta, producte ecològic, domèstic. Per anar a treballar després, no et faré un sofregit. Però el cap de setmana té un altre preu, vint-i-cinc, i una altra filosofia”.

Sec amb la meva amiga, la Irene Alemany, i destapem un Sot Lefriec, el seu vi. Se’ns uneix la dona del cuiner, filla de pagesos. “Jo me’n recordo molt bé, d’això -em diu, seriosa-. Et venien i et deien: «Arrenqueu vinyes, arrenqueu vinyes, que s’ha de plantar ull de llebre, que és el que vol el mercat, és el que es ven». I arrencaves varietats autòctones i plantaves ull de llebre. I llavors, ja deixaven de comprar-te l’ull de llebre, però tu havies arrencat les varietats autòctones. Això ha passat fins fa molt poc”.

I com si fóssim en una obra de teatre, un senyor, que també dina sol en una taula i que fa estona que para l’orella, diu: “Permeteu-me que em presenti”. I tot seguit ens diu que és Joan Tarrada, president de l’acadèmia Tastavins Penedès. Ell no estava previst en la visita -la Irene tampoc- però ja se sap que hom proposa i Déu disposa. L’home va fundar l’acadèmia bàquica més antiga d’Espanya. I va ser a Vilafranca. Agafa una copa del vi que ens prenem i l’absorbeix amb delit. “Això cura l’insomni, la depressió, la tristesa... Aquest vi mata la gent dolenta. La gent dolenta prendria mal amb aquesta copa. Li fots un glopet d’això a en Rajoy i... Perquè a la mala gent les coses bones els fan mal”. Beu. “Un home lleig com jo, amb això als llavis, triomfa”. La Irene riu quan el veu beure: “Hem demostrat -m’explica- que per fer un vi clàssic pot ser tot natural. Llevats i bacteris indígenes. No pas llevats i bacteris comprats i vinguts de lluny. Nosaltres vam estar a punt de marxar a Austràlia, vam pensar que allà seríem més feliços, però llavors em vaig posar malalta i ho vam deixar córrer”. La Irene va tenir un càncer, els ho he mig explicat en alguna columna. Quan el va superar, va fer un vi, Microscopi, que va servir perquè a la Vall d’Hebron compressin un microscopi que necessitaven. Tots els diners van anar a l’hospital. “Moltes dones em diuen: el vi negre no m’agrada, però el teu sí. Això em fa posar molt contenta”.

Sense estrella

Fenomen de la natura, allau calenta, el president dels tastavins s’emociona bevent. “Si jo em pogués sortir amb la meva, que me’n sortiré... -diu, críptic-. El Penedès necessita una estrella Michelin. La necessita!” I li somriu a en Llavina, que feineja per la cuina. “Costa tot molt”. I, teatral, declama: “Per què l’oficina de turisme l’obren en dies feiners, però els festius, no? Per què tanquen a les sis? Per què no hi ha hotels?” La Irene fa que sí: “Els meus clients, que vénen de tot el món a tastar i comprar, em diuen: «Anirem a dormir a Barcelona». Perquè l’hotel que hi havia a la Rambla, Casa Fuster, ja no hi és. Falten hotels amb encant, falten restaurants. A la plaça Penedès hi tenim un hotel tancat”.

I en Tarrada afegeix: “Ara, per exemple, no et podem portar a la cripta de Santa Maria perquè està tancada”. Doncs això vol dir que haig de tornar a una altra hora. I de tota manera, a Vilafranca sempre hi torno per Sant Fèlix. Per a mi és la millor festa major del món.

Llavors, en Llavina posa una sardana a l’aparell de música. Bevem. “No hem de ser ni crítics ni crònics -diu en Tarrada-, però la sardana, si seguim així, quedarà com a record dels avis”. I el company fotògraf li diu: “Jo sóc sardanista”. I llavors li dic que em deixi fer-li una foto i que sisplau tasti el vi, que ja hem acabat la feina.