Publicitat
Publicitat

I com els agrada dir “Sintagma”...

Repeteixen els experts economistes —les Beyoncés de la borsa— que si cau Grècia, que si Grècia surt de l’euro, serà un desastre perquè al darrere pot caure Espanya. I tots els bons espanyols saben que sortir de l’euro és la cosa més terrorífica que et pot arribar a passar (sent espanyol). No hi fa res que, per exemple, els anglesos hagin de votar, ben aviat, si volen o no volen formar-ne part, d’aquesta Europa. Per què voten ells? Com és que els governants s’hi arrisquen? Perquè els millors amants són els que poden dir-te “No et necessito, et desitjo”. Quan només et diuen “Et necessito”, mau. Espanya només necessita Europa. En realitat, la desitja? Suposo que no.

Ser d’Europa és un requisit fonamental per a Espanya, perquè Espanya, en el fons, fa molt poc que se sent europea, s’hi troba com sobrevinguda i demana, amb totes les forces, que l’acceptin en igualtat de condicions a la colla dels civilitzats. Els catalans, en canvi, sempre hem mirat Europa, ni que sigui per una qüestió geogràfica evident: anar a veure porno a Perpinyà i a comprar-se el White Album durant el franquisme era un cop de cotxe. No era el mateix per a un extremeny, andalús o madrileny.

Si caigués Grècia i caigués Espanya, potser llavors les coses serien més fàcils per a una Catalunya independent. Amb Espanya fora de l’euro, arrossegada per Grècia, la Merkel es tornaria boja per tenir a la unió un país tan sanejat i contribuent com Catalunya. ¿La deixaria vagar i vagar per l’espai juntament amb Espanya?

Tot pot canviar en un instant. Ningú pot preveure res. “Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert”, que diria el poeta. Jo només les veig venir confiant, absurdament i tossuda, que el destí balla com els àtoms: aparentment dispers, però amb un ordre precís i inexplicable.

PUBLICITAT
PUBLICITAT