El bust del rei

L’alcaldessa de Barcelona ha ordenat la retirada d’un bust (tan horrible, o més, per cert, que un d’aquells de Beethoven) del rei Joan Carles I d’Espanya. No sabem on ha anat a parar aital obra d’art, però espero que no sigui a les golfes. Faria patxoca al damunt del piano de qualsevol dels diversos directors de diari monàrquics, tot i que, en ser un cap i prou, també és cert que et recorda massa allò de la Revolució Francesa. Això ha fet que l’aplicada Soraya Sáez de Santamaría s’hagi apressat a dir que hi ha qui només fa “gestos” de cara a la galeria per sortir a la foto. Que ho digui ella, que va deixar-se retratar, tota sexi, en aquell hotel per a aquell dominical em posa a punt de neu. Veient la foto penso que, per bust, el d’ella.

Com que treure del consistori un bust del rei d’Espanya necessita justificació, el consistori l’ha donat. Diu que s’empara en el fet que “és obligatori tenir una imatge del cap d’estat que ocupi el càrrec actualment”. Per tant, el que hi ha d’haver (si no de grat per força) és el de l’ex d’Eva Sannum, Felip VI. Si no, suposo que seria igual que hi hagués el d’en Joan Carles I que el del seu avantpassat Felip V, tan amic nostre. Però, un moment. La casa reial s’ha d’apressar a enviar un bust del rei? Diria que no. El regidor Gerardo Pisarello ha explicat que la norma es limita a ordenar la utilització d’una efígie, “però sense aportar més detalls” i que per tant “pot ser una fotografia o fins i tot un dibuix”. Home. S’obre un món meravellós. Que sigui un dibuix. Encarreguem-l’hi al ninotaire Óscar Nebreda. La llei no diu res sobre “l’estil” del dibuix. O encarreguem-l’hi a la meva filla. I si no pot ser un dibuix i ha de ser una efígie, proposo una figura de cera de mida natural. Que cada cop que li donem una medalla a un monàrquic hi hagi excitació sexual, suor freda, rodaments de cap i síndrome de Stendhal.