Publicitat
Publicitat

La cabra Pablo

D’acord. Envejo Espanya “de manera sana”, que es diu hipòcritament. Aquest dilluns els espanyols celebraven la festa nacional —cadascú celebra èpicament el moment macarrònic que li ha tocat en sort, i qui estigui lliure de pelleringa que tiri la primera pedra— i uns quants patriotes o curiosos han sortit al carrer a veure les desfilades militars. No gaires, esclar. Si no hi era ni el rei Joan Carles vol dir que això d’anar a veure passar homes amb el mateix estilisme que aixequen les cames i fan cara de buscar un urinari urgentment no ho fas si no és per obligació. Però els envejo, els espanyols, perquè ells, com Brassens, poden decidir o no que “durant la festa nacional es queden al llit igual, perquè la música militar mai no els ha fet llevar”. I tenir aquesta opció és una meravella. És com quan una soltera àvida d’amor i bolquers queda amb una amiga casada, i l’amiga casada es passa la tarda criticant amb tanta gràcia el marit i els nens. Ah, qui pogués queixar-se amb aquesta naturalitat... Qui pogués ser al cantó dels honorables i, a sobre, declarar que a tu aquestes coses no t’interessen. Jo ja pateixo per la performance de l’Onze de Setembre que ve. Perquè quan no tens estat, et toca reivindicar. I reivindicar sempre ha estat molt més esforçat que commemorar.

De tota la desfilada, però, m’ha commogut la cabra, que, segons ens informaven a TV3, té un any de vida i es diu Pablo. Fer desfilar una cabra menor amb una manta al damunt al costat d’uns legionaris és comparable en humiliació a fer sortir un elefant al circ amb la trompa cap amunt. Però, a sobre, posar-li un nom d’home trobo que passa de taca de dièsel. És un atemptat als seus drets sexuals i de gènere. És sexisme amb una cabra. Què pensaria un legionari si la seva mare (la del tatuatge) de nom li hagués posat Samantha? Posar-li Pablo a una cabra és humiliant. Tret que, esclar, no sigui una cabra i sigui un cabró, que tot podria ser.