Els canapès del PSC
Fa uns dies, el company Cristian Segura feia una magnífica crònica en aquest diari sobre una xerrada de Pere Navarro a la seu del Partit dels Socialistes. D'entre totes les coses que explicava l'escriptor, n'hi ha una que em té fascinada. No paro de donar-hi voltes. En un moment donat, diu que l' speaker convidava els assistents a deglutir els canapès i copes que hi ha normalment en aquesta mena d'actes, i que són l'alegria del militant i del periodista. Les paraules que va fer servir eren exactament aquestes: " Al final tenéis un pica-pica, pero no os abalancéis como si fuera el sitio de Stalingrado ". M'encanta.
El setge de la ciutat soviètica de Leningrad (l'actual Sant Petersburg) va durar 900 dies. Hitler va decidir matar-ne de gana els habitants per estalviar-se d'alimentar-los. La fam va ser tan atroç que els assetjats van menjar tota mena de bèsties (rates o coloms) i també cadàvers humans. Al setge de Leningrad van morir-hi més d'un milió i mig de persones. Suposo que per als militants del Partit Socialista (i Federalista) de Catalunya la resistència heroica dels soviètics davant l'enemic forma part del seu imaginari i, com hem pogut comprovar, també de les seves bromes. És molt lògic que entre els militants socialistes hi hagi admiradors de l'URSS i que precisament aquest període de la història contemporània els resulti més simpàtic que d'altres.
Des que vaig llegir la crònica no deixo de pensar en bromes possibles, similars a aquesta, que potser fan els militants d'altres partits o grupuscles, però amb els referents que els són propis. Cadascú té els seus, ja se sap. Em fa gràcia imaginar-me un matrimoni del PP a punt de sortir a la manifestació del 20-N. Ell li diu a la seva santa esposa: "Va, afanya't, nena, que arribarem més tard que Franco a Hendaya". I potser ella li contesta: "Doncs no siguis falangista i treu-te aquesta camisa vella".
