ATwitter, segueixo bloguers gastronòmics, crítics de vi, sommeliers, xefs i tota mena d'éssers relacionats amb el menjar i el beure, perquè és un món que m'apassiona. I com que els segueixo, i de vegades els hi contesto, també em trobo tot sovint amb tuits ben intencionats, morals i punyents. Diuen: "Havent-hi tanta gent que passa gana em sembla una obscenitat que algú recomani un restaurant". O: "Les estrelles Michelin no van al Banc dels Aliments". És cert que és obscè parlar de les estrelles Michelin havent-hi al nostre costat nens que passen fred. Mentre hi hagi un gram d'injustícia tot és obscè. Però no només al sector de la restauració, que és el que sempre rep. També és obscè parlar de la victòria de Marc Márquez si a les Filipines hi ha 10.000 morts. És obscè Occident. La Terra.
Per una raó no gens meditada i pueril gastar vuitanta euros en un restaurant o una ampolla de vi és obscè, però, en canvi, no ho és gastar els mateixos diners en un viatge low cost a Londres. No es tracta dels diners gastats sinó del concepte. I el concepte, ho hem d'admetre, varia per a cadascú. Per a vostè pot ser comprensible que algú gasti en joies i per a mi pot ser comprensible que algú gasti anant a un restaurant estrellat. A la sèrie The Big Bang Theory , la cambrera, que sempre va curta d'armilla, parla amb unes sabates "de marca". "No puc comprar-vos -els diu-. Valeu com el meu lloguer". I elles figura que contesten: "Posa-te'ns... Estaries tan mona amb nosaltres..."
Ahir en Capdevila deia al seu article que "la crisi ha esgotat el consum com a plaer". Qui es pugui permetre gastar en vi i en menjar (i triï fer-ho a Catalunya) està movent l'economia, com la mou qui viatja en avió. Els pobres xefs i vinaters també tenen criatures fredoliques. Ni ells ni els seus clients són rics, però les ments més senzilles suposo que es pensen que sí.
