A fer una copa junts
Quan vaig per entrar a la cocteleria, que fa cantonada, ensopego amb una parella que discuteix. Escolto durant una estona, perquè estic segura que la discussió és una de tantes, una fotesa, res d’important. M’aturo al parquímetre com si hi hagués de posar diners. Ells ni em veuen. “Doncs si és igual, si és igual per què m’ho dius?”, el renya ella. I ell farfolla: “Perquè m’agradaria que de vegades, per variar, em deixessis triar a mi”. La vida matrimonial és anòmala, em dic. Impossible que no hi hagi vicis.
Però llavors entro a la cocteleria i veig, al fons de la barra, una parella que s’ho passa bé. Me’ls miro xarrupant un sour (em sembla) i pessigant galetones i peixets salats. Enraonen, fluixet, d’això i d’allò. És la copa d’abans d’anar a dinar. M’imagino que no són de Barcelona, que han baixat avui a fer encàrrecs, i que sempre que baixen ja s’hi queden a passar el dia. Estan contents amb aquell còctel. Són d’aquesta mena de gent —se’n veu poca— que mostren molta curiositat per tot el que els envolta. Jo enraono amb el bàrman (sempre el ritual de dir: “No sé què em puc prendre”, perquè ell digui: “I si et faig tal cosa...?”). Al final, demano i veig que ells, al cap de no res, demanen el mateix que jo he demanat. Intercanviem quatre paraules. Tenen un restaurant pensat des de fa dies i ara hi aniran. Han demanat el meu còctel perquè no el coneixien i els ha agradat molt. Em pregunten on és el restaurant on van i jo surto al carrer per indicar-los-el. La parella de fora encara discuteix. Ella ja té els ulls humits. Ell diu: “No ploris, sisplau! No comencis a plorar!”
La diferència no és en cap manual d’autoajuda o de coaching. Hi ha parelles que van juntes a fer una copa i hi ha parelles que no. I anar junts a fer una copa, perquè sí, abans de dinar fa que tot sigui més bonic. És una manera de veure la vida. I llavors arribes tu, perquè hem quedat aquí.
