Publicitat
Publicitat

Va, corda’t!

Els carrers encara són mullats de la pluja d’ahir, però han dit a les notícies que avui, en canvi, faria bo, i a la porta de l’escola hi ha nens amb anorac i botes d’aigua però també nens amb pantalons curts i vambes. Hi ha un pare que li diu “Corda’t” al fill, però com que el fill diu que no té fred, no insisteix. Això fa que una mare del costat també li digui “Corda’t” a la filla. I la filla també diu que no té fred, perquè és una obligació infantil comparable a saber-se la taula del sis, aquesta de declarar que no es té fred. La mare, però, sí que insisteix i al final la nena es prova de cordar. Com que no se’n surt, la dona s’ajup i li apuja la cremallera amb un gest enèrgic. Un gest que ara mateix se’m fica pel clatell i em recorda, potser, el de la meva mare fent el mateix. Cordant un anorac amb decisió i un punt d’emprenyament. I, després, la cara tapada fins al nas i l’alè que va mullant la roba.

Llavors, el pare hi torna: “Va, corda’t”. I el nen també, amb la cantarella: “És que no tinc freeed!” La mare somriu. “Joel -li diu al nen-, el teu pare no t’ho dirà, però ens va molt malament que et posis malalt. No ens ho podem permetre!” El pare riu i s’ajup. Corda la cremallera del nen, que protesta, perquè és un nen i, com hem dit, té l’obligació de no tenir mai fred. “No, és que és veritat, eh?”, sospira l’home. “Abans rai, que ens quedàvem a casa amb la mama... Ara, si es posen malalts, hem de desplegar el servei d’emergència”.

Sona la música que indica que és l’hora d’entrar. La mare fa un petó a la nena. El pare al nen, no, perquè ja no ho vol. Veuen entrar els fills i se’n van. Llavors el nen se’n va cap a l’arbret, prim, que hi ha al pati i espera que la nena passi per sota. En sacseja el tronc i això fa que l’aigua de les fulles els caigui al damunt com una dutxa. Riu com un boig. Ella també. Tots dos, mullats, entren a classe.