‘A por ellos, oé’

Cotxes de la Guàrdia Civil que marxen a Catalunya des d’Andalusia. La gent, amb banderes espanyoles, els aplaudeix i canta “A por ellos, oé”. Els “ellos” som nosaltres, penso, amb por. El diputat de Ciutadans Girauta em diu, a Twitter, que ell no en té, de por, i que els “ellos” són “els colpistes”. Qui vol dir? ¿Puigdemont, Junqueras, Gabriel i de propina Mas, Ortega i Rigau? Si fossin només ells no caldrien tants reforços, no? Som nosaltres, els “colpistes”? Som les famílies dels andalusos com la meva sogra, que van venir aquí a treballar, que s’hi van enamorar i van tenir fills i nets? Ella ara ja és “ellos”?

Som lluny d’Andalusia. Molt. N’admirem el menjar i la música (sempre fliparé amb Ojos verdes, aquella lletra...), però sempre, per tradició, diria que ens hem sentit més a prop de països com França. En coneixem els problemes (atur, latifundisme...), però ens fa la sensació que cap polític dels que s’han quedat allà (perquè molts han abandonat la terra per anar a fer carrera en altres llocs) vol canviar les coses. Ens fa la sensació que fan política “contra nosaltres”, contra “los catalanes”. En quin país d’Europa, després de set anys de les manifestacions més multitudinàries i pacífiques del continent, es prohibiria el referèndum? Què hauria fet Merkel després d’una dècada d’Onzes de Setembre a Alemanya? Doncs com a mínim el que ha fet l’Iraq amb el referèndum també il·legal: no impedir votar.

Què esperen aquests que criden “a por ellos”? Que ens reprimeixin a cops de porra? Que acotem el cap i callem? Que siguem espanyols per força? Que abandonem el carrer i tornem a casa i en sortim només per pagar puntualment els impostos? Esperar això de tanta gent només ho pot pretendre qui fa la guerra i la guanya. Si vius en un temps en què les guerres no es contemplen, tampoc en pots contemplar la solució.