Clinton, Trump...
En el dia d’avui, captius i desarmats el tertulià, l’analista i l’humorista, les enquestes, un cop més, han resultat una despesa més inútil que un decantador en un botellón. Donald Trump ha guanyat les eleccions.
I, mentrestant, mentrestant parlem-ne. Ahir ja dèiem -col·locant recta la corbata, ajustant-nos les mitges- que Trump és un xenòfob, que vol construir una tanca per impedir l’entrada dels mexicans. Ens horroritza, sincerament, la idea. Però en què es diferencia aquesta idea del que fem a Europa amb els refugiats? Es moren, s’ofeguen, es queden orfes, els tanquem en campaments i, això sí, els enviem llapis de colors i pallassos sense fronteres perquè treguin de dins els malsons. En què es diferencia Europa d’Amèrica? ¿Potser en el fet que el que passa a Europa és més urgent? Nosaltres som d’esquerres, això diem. I en què es nota? En el fet que ho diem i prou. No ens quadrem, ja no ens emprenyem, ja no protestem.
Ahir dèiem -col·locant rectes els punys de la camisa, ajustant-nos la faldilla de firma- que Trump és un sexista. Que ha fet bromes masclistes. Que havíem de votar la primera dona candidata, perquè era una dona. Però i què? Es deia Clinton, que és el cognom del marit. I va acceptar que el marit tingués unes rebregades amb la becària Lewinsky sense engegar-lo a pastar fang o plastilina. Va acceptar la traïció, la mentida. S’ho va empassar. I per què? Ho hauries acceptat tu? Si la resposta és no, entenc que no l’hauries votat. Si la resposta és sí, pregunta’t per què. Qui vol acceptar això?
Ahir dèiem -pentinant-nos els cabells, pessigant-nos les galtes- que Trump és un populista. Acceptant la definició del terme, preguntem-nos qui no ho és avui. Aristòtil ha mort, però els seus deixebles també. Si els votants són populistes, també ho són els tertulians, els presentadors, els tuitaires. Si Amèrica és infantil, Europa també.
