29/08/2017

La periodista cultural rep una trucada

2 min

La periodista amb la qual tinc amistat, que treballa en un diari editat a Barcelona en llengua castellana, rep la trucada d’un partit polític (també editat a Barcelona i també en llengua castellana). Ella no sol rebre trucades de partits polítics, perquè es dedica a la cultura, de manera que els demana què se’ls ofereix, encuriosida.

Es tracta d’un home, molt amable i col·loquial, que s’identifica com a membre del partit polític, i que li diu si té cinc minuts per parlar amb ell. Els té. I vet aquí que l’home, doncs, li demana si li pot dir “quines coses en matèria cultural fa malament el govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona”. La periodista cultural se sorprèn. No es coneixen de res ella i l’home.

Suposa que l'hi pregunta a ella perquè, en treballar en aquest diari editat a Barcelona en llengua castellana, deu imaginar-se que té les idees polítiques de la línia editorial de qui li paga el sou. Però, sobretot, el que li ve al cap és que els del partit polític de l’home que li truca no en tenen ni idea de cultura. Si tinguessin alguna idea de cultura sabrien el que va malament i el que va bé pel que fa a la cultura. No haurien de trucar una periodista cultural perquè els ho expliqués i, així, poder-ho “denunciar”. I sabrien quines són les coses que van malament per culpa de la Generalitat o de l’Ajuntament i quines són les que van malament per culpa d’altres variables (pressupost, per exemple).

Per un moment, la periodista pensa en el famós corrector Raimundo Silva, que afegeix un “no” al text que està corregint i canvia la història de Lisboa (perquè, gràcies al “no”, els croats ja “no” van ajudar el rei en el setge de la ciutat). Podria dir-li qualsevol cosa i l’home se la creuria. I la denunciaria.

stats