11/09/2017

Salut i que es perdi tot

2 min

Jo voldria que l’ARA sí que publiqués anuncis institucionals i privats del referèndum de l’1 d’octubre, perquè això de l’1 d’octubre és com posar la sabata als Reis: només si creus que vindran venen, i si no la poses és que no hi creus. Però jo m’hi jugo poc, esclar. No sé si voldria que la publiqués amb el subterfugi enginyós de no incloure-hi el logo de la Generalitat, com han fet companys d’altres diaris, per esquivar el que pugui venir de l’Estat, o que la posés tal qual, com també han fet d’altres. Estic incòmoda, escrivint això, perquè demanant al meu diari que posi la publicitat prohibida no sé si tinc clar què li demano, i si el tanquessin demà cautelarment seria una catàstrofe. Però si no l’hi demano també estic incòmoda, perquè molts dels que escrivim a l’ARA creiem que tindrem república i si l’ARA no posa la publi ens convertim només en uns teòrics. Jo tinc por, no cal dir-ho. Per això corro tant.

Sempre recordo una cosa que es va publicar de les capitulacions matrimonials de la reina d’Espanya. En cas de divorci, la custòdia dels fills del matrimoni (era evident que n’hauria de tenir, de fills) seria per al marit, el futur rei, i de l’educació se n’encarregaria “la Corona”. Són coses que firmes quan no tens fills. Però i ara? Se separaria? La por és això. Que et toquin, com sigui, el que estimes. Que et tanquin el diari. És per això que les revolucions les fan sempre les persones que no tenen por de perdre res, perquè no tenen res a perdre. És per això que abraço totes les persones que sí, que tenen coses a perdre, que ja les estan perdent, i que les perden perquè la gent poruga com jo tingui un futur millor. El meu lloc ara és confortable. Arrisco poc demanant al meu diari que s’arrisqui. Però no vull que el tanquin i sé que és una peça de caça major per a l’Estat. I, tanmateix, arriscar-se és no tenir més remei que guanyar, per no perdre-ho tot.

stats