Publicitat
Publicitat

Les estrelles Michelin

Ahir es van repartir les estrelles Michelin, que mantenen totes les catalanes (excepte la de Can Fabes) i n'atorguen de noves. En pocs àmbits de la vida, com el dels restaurants, hi ha més opinaires que critiquen aquest tipus d'establiments sense haver-hi posat els peus. I, naturalment, ja entenc que n'hi ha que prefereixen menjar sempre cuina tradicional i no volen ni sentir a parlar d'"innovacions". Jo estic als dos llocs. M'agraden els clàssics i m'agraden els moderns. Las Meninas de Picasso em tornen boja, perquè em tornen boja les de Velázquez.

Per exemple, l'amic Mathew Tree deia ahir a TV3 que fuig "dels locals amb estrella" perquè no li agrada que li "explotin coses a la boca". Doncs bé. Conec un restaurant xinès de Nova York, humil i tradicional, que és famós pels raviolis líquids. La recepta deu tenir uns mil anys d'història. La tècnica és la mateixa, segurament, que la que va adoptar segles després l'Adrià. Es farceixen de caldo congelat, que, en bullir, es torna líquid.

Dir, altre cop, que aquesta guia, ai, uix, francesa, que fa pneumàtics, he, he, premia restaurants caríssims on hi ha molt poc menjar i on els cambrers són estirats, és parlar per boca de rap. Hi ha molts restaurants estrellats a casa nostra, com el Lluerna o l'Hisop, que fan l'esforç d'oferir menús de migdia (memorables) per uns 30 euros. I n'hi ha que et poden fer un plat tan clàssic com la becada en tres serveis (a Ca l'Enric) o llebre a la Royal (a la Fonda Sala) o espàrrecs amb maionesa (als Casals). I també una reinterpretació de l'hamburguesa amb quètxup (a l'Hisop) o una ostra arrebossada (al Lasarte). A part, són restaurants on t'hi garanteixes (en general) una carta de vins ben pensada (per mi, aquesta és la millora pendent del Tickets). Ja no som als vuitanta. Ja no hi ha carros de postres. Comprenc que l'opinador ha de fer bullir l'olla, però declarar que en aquests llocs "t'hi quedes amb gana" és més fals que Nuria Roca anunciant alarmes.