22/06/2015

Quan es faci de nit

2 min

“Puc encendre una bengala, només una?”, dèiem. I el to era el mateix to apressat, llastimós, agut, sobreactuat de qui sap que la resposta és “no”. No puc dir que no l’esperéssim, la resposta. No puc dir que no ens agradés sense saber-ho, la resposta. “Quan es faci de nit. Abans, ni parlar-ne”, ens deia la massa compacta que eren “els grans”. I després el miol: “Quant falta perquè es faci de nit?” I el lladruc de la sentència. “Hores”. I la frase que deien entre ells: “Aquesta nena està massa ociosa”. Ser petit era esperar-se per a tot, perquè vinguessin els Reis, perquè fes dues hores del dinar i ens poguéssim banyar, que es fes de nit per encendre una bengala, que l’avi acabés de dinar per aixecar-nos de la taula. I ara jo espero que tu també em demanis el mateix: “Puc encendre una bengala, només una?” Però què et contestaré? Potser no sóc tan implacable i tan madura i, també, morta de ganes, et diré que una bengala no, que no es veurà, però que podem tirar tres cebes. Ni una més.

Tu ets petita i no ho saps. Tu ets petita i no ho sé. Cada dia et passen coses decisives que recordaràs entretalladament. Vas córrer cap a l’escola, deixant-me enrere, i vas desorientar-te. Vam trobar una cuca de llum. Vas descobrir una sargantana ofegant-se i la vam poder salvar. Et fa por passar sola per la màquina cancel·ladora del tren, per si t’hi quedes atrapada. Tens personatges imaginaris que fan molta gràcia i que per a nosaltres també estan vius. Ja falta poc perquè es faci de nit. Potser plou, han dit a la tele.

I tirem les tres cebes. Durant tota la tarda se senten xiulets i trons de tot de gent que no es pot esperar a la nit i que ja ha de fer com nosaltres i encetar la capsa de les piules i dels coets. Cada mig minut sentim el soroll d’aquesta gent que és ansiosa i immadura i moderadament feliç com nosaltres. “I ara -et dic- anem a la nevera i sense que ens vegin pessiguem un tros de coca. Però no diguis res o la iaia ens mata”.

stats