Publicitat
Publicitat

La frontera

El filòsof Salvador Pàniker ens revelava ahir les seves opinions sobre la independència de Catalunya en una entrevista a La Vanguardia (Vanguardia, what else?). Deia: "Amb tots els meus respectes, no em sembla que el concepte sigui crear noves fronteres, millor trencar fronteres".

Amb tots els respectes. Ja n'estic fins als mugrons de tota aquesta gent que està en contra de "crear noves fronteres" en lloc de "trencar-les". Les fronteres no existeixen. Tenim la mateixa moneda, no s'ha d'ensenyar el passaport per anar a França (tan divertit que era) i, a Occident, només si vas als Estats Units has d'omplir un paper en què assegures que no vols atemptar contra el president. Per tant, és ridícul parlar d'aquesta manera. Però ja que ho fa en Pàniker, agafem-nos-hi. Hi ha fronteres aixecades que no es veuen i que són molt presents. Per exemple, els peatges. Entrar a Catalunya per autopista és pagar. Sortir de Catalunya per autopista és deixar de pagar. Això no és una frontera? Si vas des de València a Barcelona per autopista pagues una morterada. Si vas de València a Madrid per autopista no pagues ni un euro. Si vols anar a Eurodisney en avió has de ser un idiota suprem, doncs, per preferir el Prat que Barajas. No és una frontera això? Si vas a València en Euromed t'hi estàs tres hores. Gairebé la meitat que en un vol a Nova York. ¿Haver de passar per Madrid per anar a Amsterdam si no vols pagar més no és una frontera? Les úniques fronteres les fan els diners. Si es fan més inspeccions d'Hisenda als autònoms de Catalunya que als d'Extremadura (com et reconeixen en privat els inspectors que les fan), ¿no s'aixequen fronteres? Au, va. Jo també vull ser ciutadana del món. Però per ser-ho necessito, en primer lloc, i a diferència dels espanyols, pagar a Abertis.