23/03/2015

A la frontera

2 min

Les sis. L’hora de sortida de les extraescolars. Surten cinc nens que estan apuntats a l’activitat anomenada multiesport. Com que és d’hora i els pares encara no hi són, un d’ells li pregunta al monitor: “Podem jugar?” El monitor fa que sí. I a l’instant tots cinc llencen les motxilles i els anoracs a terra i corren a enfilar-se. Com si els moviments estiguessin assajats, com si els hagués ensenyat a fer-los un director de circ precís, cada un d’ells va en una direcció: l’un s’enfila a l’arbre, l’altre s’enfila al gronxador, l’altre al banc de pedra, l’altre a la tanca metàl·lica i l’últim, dubtós, també opta pel banc de pedra. Quin desfici per enfilar-se. I cada un d’ells s’està allà, al lloc triat. Allò és “jugar”. Veure el món des d’aquells llocs alts. Són nens fronterers. Demanen als grans si poden jugar (que és com dir “¿Podem establir una ficció que ja sabem que és una ficció?”) perquè encara tenen ganes d’això, però aviat no en tindran. Aviat no s’enfilaran, i potser ja comencen a saber que enfilar-se s’acabarà perquè ells ho voldran acabar. Aviat seran massa alts, massa vergonyosos, massa granelluts, massa grans. S’acabarà, almenys, d’aquesta manera que ho fan ara. Petits mamífers alegres, però ja amb les celles corrugades per alguna preocupació. “La meva mare diu que si no trec bones notes de socials ja em puc oblidar de la festa a l’hípica de la Noe”, fa el de l’arbre. I afegeix: “I de moment no tinc mòbil”. El de la tanca metàl·lica fa una exclamació enrogallada i solidària. “Ei, em canvies el lloc?”, li pregunta tot seguit. I l’altre toca l’ase: “Roger, collons, sempre estàs igual! L’arbre era meu!” Però salta a terra i arrossegant els peus se’n va cap a la tanca metàl·lica. El de la tanca metàl·lica també salta i arrossegant els peus se’n va cap a l’arbre. “L’arbre és el millor lloc...”, mormola. I els altres fan que sí amb el cap, com qui reconeix una evidència inqüestionable.

stats