La millor mestra del món

Els mitjans ens explicaven el cas de Nancie Atwell, la professora d’anglès nord-americana que acaba d’aconseguir el Global Teacher Prize, “el premi Nobel dels mestres”. Ja l’anomenem, doncs, “la millor mestra del món”, tot i que, com tothom sap i ningú no ignora, la veritable titular a l’ombra d’aquest guardó no és ella. La millor mestra del món és “la nostra”, que no s’hi presentava. Expliquen que el principal mèrit de Nancie Atwell és que “ha aconseguit que els seus alumnes llegeixin una mitjana de 40 llibres a l’any”. Com? Amb “motivació i entusiasme”, diu. Els seus alumnes escullen els temes sobre els quals volen llegir i escriure. Per exemple, sobre futbol. Ahir el Basté deia, a propòsit del mètode, que a ell se li va entravessar el Cantar de Mío Cid quan l’hi van fer llegir per força.

Res m’agradaria més al món que la meva filla, de més gran, fos tan feliç com jo llegint. L’altre dia vaig tenir un malson: figurava que complia deu anys, que és l’edat que jo tenia quan vaig començar a al·lucinar amb la col·lecció Els Grumets de la Galera. I m’adonava, de cop, que llegir no li deia res.

Però llegir no és normal i els que hi estem enganxats no hem de pretendre que sigui una activitat majoritària. La majoria de nens no llegiran ficció a partir dels disset o divuit i, en canvi, veuran sèries i pel·lis. I per això, quan es tracta de sèries i de pel·lis, no els deixem triar el contingut. A mi m’encanta llegir sobre futbol i sempre que en tinc l’ocasió aconsello als estudiants que no es perdin les pàgines esportives dels diaris. Però tenint en compte que hi ha gent que, després de l’escola, no llegirà mai més res, trobo molt normal que t’obliguin a llegir el Cantar del Mío Cid (sense fer-me la repel·lent, a mi em va emocionar) o Els sots feréstecs o Solitud. Perquè s’han d’haver llegit.