28/07/2016

La mort d’un bàrman

2 min

La cocteleria es deia Harry’s, però a mi em sembla que en realitat no devia tenir el permís per dir-se’n, per ser “el Harry’s de Barcelona”, com hi ha “el Harry’s de Venècia”. Va canviar d’amos i també de nom. Ara es diu Solange i està molt diferent (ja han tret el piano elèctric rònec que de vegades tocava el Lucky Guri i els sofàs plens de cremades de cigarreta) però la barra és la mateixa i encara hi ha el nostre racó preferit, al darrere de la porta. Ens agradava tant aquell racó que, de vegades, tu, Quim, com a bàrman rei i senyor del local, hi havies posat cinta d’aquella de la policia, de ratlles vermelles i blanques, per reservar-nos el lloc fins que vinguéssim. No sé d’on la devies treure, però quin fart de riure. Quin fart de riure, sempre, amb tu, Quim, tan elegant i tan digne, amb aquella ironia que gastaves.

I ahir, a la barra d’un altre bar, l’Ideal, algú que es mira el mòbil i que ens diu que t’has mort. Clients i cambrers ens quedem en silenci, perquè tots t’estimàvem. Recordem. Aquells entrepans que compràvem al bar del costat i ens menjàvem plegats a la barra, amb l’altre cambrer, en Domingo, que ja es va jubilar. Tu, les nits que la clientela era problemàtica, xiuxiuejant-nos: “Avui han deixat anar els de Puerto Hurraco!” I aquella dona habitual que tu havies batejat com “la trompa autonòmica”, perquè quan bevia es deixava anar i es feia independentista. O tu fent veure que ens trucaven per telèfon quan convenia marxar. Cadena Dial. El nom del combinat sense alcohol que ens feies quan volíem deixar de beure però no podíem deixar de venir al bar: “Un felisín”. I tots nosaltres allà a la barra quan el bar era el Harry’s i no ens pensàvem que aquell amic que ens va descobrir el Campari Shakerato, tan bo, es moriria un dia. Suposo que em trobaré el tanatori ple de borratxos i que acabarem allà al racó del Harry’s com si encara hi fossis tu, que sempre hi seràs.

stats