Publicitat
Publicitat

La pell tova

“Aquesta penyora que ha agafat vol dir que la cadira està lliure? En podem disposar?”, em pregunta la iaia empolainada i desconeguda. I de sentir les paraules que ha fet servir, se’m posa la pell de gallina. Som a la plaça del Monestir, és festa major, i ara sortiran els gegants. Després, els nens faran un ball tradicional que fa setmanes que assagen. Hi ha tot de gent que ja ocupa les cadires de tisora (aquestes cadires tan de festa major) però hi ha qui encara no hi seu i hi ha deixat alguna pertinença per demostrar que el lloc està ocupat. A això es referia la senyora, que ha entès el codi i no pensa trencar-lo. Jo li dic que sí, i tant, que en disposi, i ella em regracia i se m’asseu al costat. “Havia deixat la bossa a la cadira, però no guardava lloc”, em disculpo, perquè la dona em veu torbada. Ella no ho pot saber -tothom que em coneix sí- però la meva pell reacciona descontrolada per una diversitat d’estímuls estranys i discutibles que el meu cervell considera plaents o potser en perill d’extinció. Com les velles paraules que ha fet servir amb aquesta naturalitat.

Se’m posa pell gallina si sento cançons que m’agraden (si m’agraden molt, se m’enaigüen els ulls) o si tasto vi (si m’agrada molt, se m’enaigüen els ulls). No puc sentir A singer must die de Leonard Cohen sense que els meus ulls reaccionin com si estigués bevent aigua amb gas (ara, només d’escriure-ho, ja em passa). Però també em passa a la merceria, quan un dependent m’embolica un paquet amb polidesa i professionalitat. Veure embolicar (embolicar bé) fa que la meva pell reaccioni com si fos a l’Antàrtida. Algun cop, a la llibreria, dic que el llibre és per regalar quan en realitat és per a mi, només per veure embolicar.

La senyora somriu i es toca el monyo de perruqueria (subjectat amb un fermall de perles) per comprovar que és a lloc. Jo em frego els braços com si em volgués fer passar el fred.