Publicitat
Publicitat

A la presó (al mòdul de les xungues)

Mentre em miro la cara d’amarga estupefacció que fa Irene Rigau als jutjats declarant (se l’acusa d’haver permès una consulta sobre la independència de Catalunya), mentre em miro aquest somriure una mica trist però també una mica de tornada, escolto les declaracions d’un altre polític: Xavier García Albiol. L’home ha criticat “el numeret” que troba que ha fet el Govern i ha recordat que no se’ls imputa “per donar la veu al poble” sinó per un delicte de “prevaricació”. I tant. El primer pas és amagar les paraules. L’eufemisme abans que tot. “Donar la veu al poble” queda massa èpic, fins i tot per a aquells que vivien millor sense votar, amb Franco. Canviem-ho. Diguem-ne “prevaricació”, despersonalitzem el delicte [sic], demostrem per a quina mena de votants parlem: els que s’alleugereixen amb l’eufemisme. (“Popó” sempre és millor que “caca”.) No, no va ser per “donar la veu al poble”, no va ser per deixar-nos votar en una capseta de cartró. Va ser per prevaricar. Perquè obrir les escoles sense permís del rei d’Espanya és prevaricar. I això, que estem veient en directe, que recordarem, cap artista espanyol no diu que sigui una bogeria. Potser ho pensen, però no ho diuen. Miren al cel. I el cel és ple d’avions militars que fan cabrioles. És un “numeret”, diu ell. I em fa pensar en baralles tristes, aquesta manera de resumir-ho, d’explicar-ho als seus. Jo et foto d’hòsties i si plores o et queixes vaig i et dic que estàs fent un numeret. Si no plores, ni et queixes i somrius, també estaràs fent un numeret. La culpa, passi el que passi, serà teva.

Irene Rigau devia triar el vestit per anar a declarar dels delictes que se l’acusen. És una dona que em sembla sòbria però coqueta, i es va posar un penjoll. Anava ni massa pentinada, ni massa poc. Qui sap si li va dir a la perruquera en to de broma: “Nena, pentina’m bé que demà declaro”. I l’altra potser devia riure mossegant-se el llavi.