Publicitat
Publicitat

TOVALLONS NEGRES

En principi és això

A la farmàcia han fet millores. Ara, a l'entrada, hi ha una màquina que dóna torns. No és d'aquelles manuals de les quals has d'estirar números impresos en un paperet blau. És de les automàtiques.

Com que és el matí de l'endemà de Sant Esteve (vaig a buscar la tradicional sal de fruites) a l'establiment només hi ha un avi que ja està pagant. M'espero al darrere. "Perdona -em diu una de les tres dependentes-, has d'agafar número".

Comprenc que la màquina vagi bé quan hi ha molta cua. Quan hi ha més d'un dependent, per exemple tres com en aquest cas, hi ha un cert tipus de parroquià que no copsa que l'eficàcia i justícia màximes s'aconsegueixen fent una sola cua que s'anirà ramificant a mesura que els botiguers despatxin i no pas tres. Però no és el cas. L'avi ja se'n va i jo sóc l'única clienta.

"Però puc demanar tanda o haig d'anar a buscar el número a la màquina?", pregunto. "En principi sí", em contesta l'empleada que despatxa l'avi. "¿En principi sí que haig d'anar a buscar el número a la màquina?", aclareixo (perquè no ha quedat clar si en principi puc demanar tanda amb els recursos orals de què disposo o si en principi haig d'anar a prémer el botó). "En principi hauries d'anar a buscar el número a la màquina", em diu. "¿En principi vol dir que és obligatori o que és optatiu?" pregunto aleshores. "En principi sí", contesta ella.

M'encamino fins a la màquina dels números pels passadissos de la farmàcia deserta. Premo el botonet. Em surt el 004. Torno al taulell. "Sí?", fa la dependenta. Però jo no dic res. "Perdona, què vols?", hi torna. Moc el cap en silenci. "Sí, digues...?", insisteix. "És que encara no em toca", li dic al final. La noia em mira com si no hi fos tota, prem un botó i al panell lluminós hi apareix el número 004. "Jo, jo!!!", crido. Perquè sempre, quan et toca, tens por que els dependents no et sentin i saltin al número següent.

PUBLICITAT
PUBLICITAT