Una protagonista massa bleda
“A mi és que, sincerament, el resum que jo en faria, si vols que t’ho digui, seria que és una gran caca”, fa ell. I elles riuen, perquè parla amb molta gràcia. “Una pobra dona, que, pobra, és incapaç de decidir res, però què vols que decideixi, si és només una dona? I com que només és una dona es casa amb un tio que no l’estima, però a ella ja li va bé...” El tren s’atura i en baixen dos o tres passatgers, però, tot i els seients lliures, ells tres ja estan bé drets i no els agafen. “I el marit, no t’ho perdis, cria coloms, que, com tots sabem, són els animals més nefastos i fastigosos de la terra. Però ell estima més els coloms que a ella, i li diu Colometa”. Una de les dues noies diu: “Si tens raó, el que passa és que hem de pensar quan va ser escrita. El context i tot això...”
Me’ls miro. Penso que la ficció que més deuen consumir deuen ser pel·lícules o sèries. I a les pel·lícules o sèries hi ha protagonistes herois i antiherois, però no hi ha desgraciats o poca-penes sense esperança ni atractiu. I als llibres, doncs, també els demanen la quota de redempció. Sobretot en les dones. Han de ser fortes, dures, se n’han de sortir, han de tenir bones rèpliques. Quin sentit té llegir sobre una perdedora que no acaba guanyant?
L’altra noia afegeix: “Però, mira, a nosaltres la profe de literatura, que era així, molt convergent ella, ens la criticava perquè va deixar el marit i el fill i va fugir amb l’amant. Vull dir que ella no era així...” I el noi riu i fa que no, que no. Que tot i això, no pot ser que algú hagi escrit una història amb una protagonista tan bleda com aquella. I entenc que més que mai ara el lector és un client i en la lectura vol guanyar-hi alguna cosa concreta. Si la literatura no li fa de coach ja no serveix. Què li aporta de concret llegir sobre una dona bleda, un home que es converteix en escarabat, un venedor de frankfurts?
