Publicitat
Publicitat

Per què La Camarga és un gran restaurant

Senyor fiscal, algú em va enviar l'extracte de la conversa de La Camarga i jo, que em pensava que era un acudit de l'Eugenio, el vaig escoltar. Per què el vaig escoltar sencer? Doncs perquè de bones a primeres no vaig endevinar que les dues dones que enraonaven eren elles i anava esperant a veure on era la gràcia. Em poso a disposició de vostè per si m'ha d'engarjolar per escolta involuntària de document sonor. Però ja que el mal està fet, deixi'm fer una consideració gastronòmica. Si no vaig acabar d'entendre la conversa és sobretot perquè les dues femelles parlaven mentre menjaven. I això només es fa si ets mal educat (res més lluny de la veritat) o si el que menges és tan bo que no pots aturar-te (és el cas que ens ocupa). A la gravació se sent l'alegre soroll dels coberts al plat, el doll de líquid (glo, glo, glo...) que omple una copa... Diria que els coberts que dringuen són forquilles i ganivets, no pas culleres, perquè, tal com masteguen les dues dames, si haguessin menjat sopa s'haurien sentit xarrups.

Quan enraones tot dinant proves de no fer-ho amb la boca plena. A menys, naturalment, que no te'n puguis estar. I no te'n pots estar només quan aquella coca de vidre amb tomàquet, aquells xips de carxofes, aquells calamars a l'andalusa amb tomàquet picant, aquell arròs de conill i ceps al safrà o aquell filet de bou al bourbon amb patates cruixents són boníssims. (Li dic plats reals de la carta, perquè aquesta setmana hi he anat dos cops.)

També li haig de dir, senyor fiscal, que si de bones a primeres no vaig reconèixer la veu de la dona que duia el pes de la conversa és perquè estic acostumada a sentir-la parlar en bilingüe. Però aquí parlava del tot en castellà, perquè suposo que en la intimitat el català ja no li cal per a res. Senyor fiscal, gràcies per la confiança.

PUBLICITAT
PUBLICITAT