Publicitat
Publicitat

El ‘running’ em matarà a disgustos

Aquest cap de setmana els membres del grup Gresca, Quilòmetres i Custòdia Compartida (que, des que estan separats, es dediquen al running i als esmorzars de forquilla) van organitzar una cursa popular de muntanya. Volien recollir diners per a una malaltia molt estranya. Tothom que feia la seva cursa donava un euro per la causa. Però la seva cursa no era l’única que es va fer el cap de setmana en aquest espai natural, privilegiat, ple de desnivell, etcètera. N’hi havia una altra, d’orientació, a càrrec del club muntanyenc. I encara una altra per recollir diners per a les víctimes d’un huracà. L’organitzava el grup Mamis Runners, una associació de dones que comparteixen l’afició per la cervesa de litre, els blogs de moda, la maternitat desacomplexada i les maratons.

Aquest matí he corregut per la muntanya, ja deserta de runners. I m’he dedicat a comptar els vestigis de tanta motivació i solidaritat. Una pedra al camí amb una X blanca, pintada, que t’indicava que per allà no hi havies de passar. Un arbre amb una fletxa vermella que t’indicava que giressis a l’esquerra. Una roca amb un número 15, verd, grandiós, que t’indicava que, ves per on, ja havies arribat al quilòmetre quinze i, per tot arreu, banderoles penjades a les branques amb l’emblema del club muntanyenc.

Pintar alguna pedra o algun arbre per indicar els camins de llarg recorregut s’ha fet sempre. Però una cosa és senyalar un camí i l’altra és senyalar amb pintura o plàstics cada quilòmetre de les quinze curses de cada cap de setmana. Aquestes pedres i aquests arbres quedaran pintats durant anys. I no caldria. Ni Hansel i Gretel es perdrien en aquest bosc. Només cal seguir el camí a través de les bossetes buides de gels energètics i recuperadors d’atletes que et trobes a cada dues passes i que ningú no recollirà.

PUBLICITAT
PUBLICITAT