Publicitat
Publicitat

TOVALLONS NEGRES

La veu, la vol

La nova Convergència (encara no m’hi acostumo, al nom nou) s’ha declarat republicana, que, per cert, és una declaració de principis que no ha fet, per exemple, un partit dels nous com Podem. Entenc que qui no es declara republicà explícitament -encara que faci la viu-viu i dissimuli- està declarant-se monàrquic.

Ser monàrquic (si no formes part de la família reial, que llavors s’entén) és ben estrany al segle XXI. És acceptar i desitjar la desigualtat. És acceptar la supremacia d’una família per damunt de totes les altres en nom de la tradició. I, esclar, com que costa molt que s’entengui aquesta manera de fer (si no és que hi tens interès), la coartada és parlar de la Transició i del paper del rei durant el cop d’estat. Figura que valores, doncs, que Joan Carles, que va ser col·locat pel dictador Franco com a successor, es comportés. Que és com valorar que algú que t’ha clavat una garrotada truqui al metge perquè et posi pomada a la nafra.

M’admira que les persones que es declaren feministes no tinguin res a dir d’aquest sistema masclista de funcionament d’empresa. Recordo com els diaris ens van explicar, amb els detalls que fa al cas, la coneixença entre l’actual rei i la seva esposa, que era periodista de la tele. “No es van conèixer per casualitat”, llegíem a les cròniques. “L’hereu va demanar al periodista de Televisión Española Pedro Erquicia” que “organitzés un sopar i que hi convidés la llavors reportera”.

Un príncep veu una dona per la tele. Li agrada. Li agrada físicament, no pot saber com és “per dins”. I com que és príncep, truca a un periodista amic perquè munti un sopar on ella hi sigui. Així de fàcil. Això és ser de la família reial. Això és el poder. Demanar i esperar que els teus desitjos siguin ordres per a algú.