La vida d’aquesta dona
El poble és famós perquè s’hi va fer una caravana de solters, als anys vuitanta. Hi van anar tot de dones i algunes hi van trobar parella. D’altres, no. I n’hi ha que s’hi van aparellar però després es van acabar separant. La Yohanna es va casar amb l’amo de l’hostal i ara n’és la cambrera. No tenen fills. Ell no en vol. Avui el té al bosc, caçant.
La Yohanna, doncs, té feina i està tota sola. Hi ha un grup de triatletes a sopar i a dormir. Demà se’n van a baixar no sap per quin barranc. Han vingut equipats, amb les malles negres, els llums frontals i els rellotges. Li han dit que tenen molta gana, que volen menjar entrecots amb patates i que demà, abans de sortir, voldran cereals i fruita i entrepans i qui sap què més. Ara ja no se sorprèn, la Yohanna; en vénen molts d’aquests.
De vegades, als grups, hi ha dones. Però ells, els homes, les consideren unes col·legues i així les tracten. Corren, pugen, baixen com ells. Potser més a poc a poc, però amb fúria. Elles també volen entrecots i patates. Parlen de les seves coses. Molts dels homes estan separats i han començat a córrer d’ençà la separació. Es fan bromes sexuals. “Cari, me’n vaig a dormir”, diu un. “¿Altre cop em deixes així?”, contesta l’altre. I li piquen l’ullet a la Yohanna i sempre li fan compliments. Ella, clarament, és una dona sedentària. Ells ho veuen i la complimenten.
Se’ls mira i pensa en la vida que duu. Es va casar amb el seu home per trobar una oportunitat, per ser feliç, però aquests separats sempre la trasbalsen. Les bromes, l’activitat física i l’alegria que se’n deriva. Sempre li tiren la canya. No és infeliç amb el seu home. Només és que en aquell poble de solters ara hi vénen molts separats. I estan sempre tan contents que ella no pot evitar imaginar-se a l’altre cantó. No pot evitar imaginar-se què seria si no fos l’hostalera d’aquell poble quan els veu.
