11/10/2015

Cobrar pel pis d’un altre: okupes professionals

4 min
Cobrar pel pis  d’un altre: okupes professionals

Barcelona“Hi ha gent -autèntics delinqüents- que es dedica a localitzar pisos de bancs, hi envia un manyà de confiança, hi canvia el pany, busca un romanès o un sud-americà i li cobra entre 1.500 i 2.000 euros per donar-li les claus”. Qui fa aquesta afirmació tan contundent és un inversor immobiliari, Pedro Chorrero, que assegura que està acostumat a donar diners a okupes perquè marxin de pisos. Parla d’“autèntiques xarxes”, que els Mossos d’Esquadra neguen. La policia sap que hi ha qui fa negoci ocupant habitatges, però fonts oficials del cos asseguren que no han “detectat” grups organitzats.

L’estereotip dels okupes -segons la imatge que es reflecteix als mitjans de comunicació- és el dels joves amb cresta o rastes, els de la o partida per un llamp, les manifestacions i les festes nocturnes. Arran de la crisi també s’ha començat a parlar dels okupes que entren en un pis buit perquè no tenen cap altre lloc per viure, sovint amb l’ajuda de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Però també n’hi ha uns altres que s’aprofiten de l’esclat de la bombolla immobiliària, els embargaments i la immigració. Són okupes professionals que guanyen diners amb pisos que no són seus.

Bàsicament, n’hi ha de dues menes: els que entren en pisos buits per canviar-hi el pany i vendre les claus; i els que entren als habitatges, s’hi queden a viure i extorsionen el propietari a canvi de marxar del pis. Els Mossos tenen constància de casos “aïllats” dels dos tipus de negocis fraudulents, encara que el del segon tipus el veuen menys habitual.

Chorrero obre una carpeta de les que té al despatx al Moll de Marina de Barcelona amb vistes als velers del port esportiu i en treu un dossier amb dades de 57 pisos de l’Hospitalet que negocia comprar. Són d’un banc -no vol dir quin- i assegura que gairebé tots estan ocupats il·legalment. Això no l’aturarà a l’hora de comprar-los. Al revés: com que tenen bitxo -segons l’argot utilitzat per alguns inversors-, el preu serà més baix. I quan els hagi comprat, ja sap què farà. “Fer marxar un okupa d’un pis costa entre 1.000 i 6.000 euros, depèn del valor del pis al mercat”, explica. A l’Hospitalet serà barat, diu, i continua: “La via judicial és massa lenta, pots trigar un o dos anys a fer-los fora. El més pràctic, sempre, és negociar”.

Judicis ultraràpids

La via judicial podia ser lenta, però l’última reforma del Codi Penal, que s’aplica des del juliol, l’ha accelerada. Fins al punt que deixa indefensos els okupes d’habitatges que no són ni primera ni segona residència de ningú, segons l’Associació Lliure d’Advocats i Advocades de Catalunya. L’entitat denunciava aquesta setmana que la reforma permet judicis ultraràpids, deixa els okupes sense dret a un advocat d’ofici i elimina la fase d’instrucció -la investigació judicial del cas-, de manera que no poden aportar proves de la seva situació socioeconòmica. Això pot perjudicar especialment els que entren en pisos perquè no tenen recursos per pagar-se un lloc per viure.

Un exemple a Barcelona: "Vaig haver de pagar 1.500€ perquè marxessin"La PAH treballa amb els que tenen menys possibilitats econòmiques i, tot i que ha ocupat una vintena de blocs de pisos a Catalunya -i 38 a tot l’Estat-, la seva manera de fer no té res a veure amb els okupes per diners. Bernat Sorinas, que coordina l’obra social de la PAH, explica que només entren en pisos de bancs, sovint embargats a altres membres de la PAH. A més, els que hi accedeixen porten uns tres mesos anant a les assemblees i mai no els hi demanen diners però sí que han d’acreditar, amb un document del seu ajuntament, que no tenen recursos per pagar-se un pis. Tot i això, a la PAH també coneixen casos d’okupes que han comprat les claus d’un pis a algú altre. “No ens hi hem trobat mai amb ningú de les assemblees, però ens ha arribat que passa a través dels serveis socials dels ajuntaments o de la premsa”, diu Sorinas.

L’inversor Pedro Chorrero explica que hi ha grups “especialitzats a localitzar pisos dels bancs”. Saben que cada un té la seva immobiliària: “Si volen localitzar pisos de Bankia, van a la immobiliària Haya; del Santander, a Altamira, i així amb tots”, diu. Molts bancs ja només fan públic el carrer dels pisos, sense dir el número, “però hi truquen com si fossin clients, els visiten, i l’endemà ja hi han canviat el pany i venen les claus”. Això passa especialment a Badalona i a l’Hospitalet, explica Chorrero.

Un dels principals bancs del país, que prefereix que no es digui quin és “perquè és un tema delicat”, reconeix que per a ells l’ocupació és un “problema” per al qual no tenen solució, ni preveuen tenir-la aviat. Encara no han notat els efectes de la reforma del Codi Penal, assegura un portaveu de l’entitat, i mantenen que un procés per ocupació es passa uns dos anys als jutjats, de mitjana. Admet que s’han trobat amb okupes que han entrat en pisos seus pagant algú altre que l’havia rellogat il·legítimament però per al banc aquest “no és el principal problema” . Se’n troben de tota mena: “Hi ha famílies que fins i tot els milloren els pisos, i d’altres que en venen fins i tot les canonades”.

Moviment okupa

“Quan diem okupes ens vénen al cap els xavals amb rastes, samarretes trencades i gossos”, diu l’inversor immobiliari, apel·lant a un estereotip més aviat caduc, però ell mateix reconeix que els que busquen negoci no són del moviment okupa. Un membre de Can Vies -la coneguda casa ocupada del barri de Sants de Barcelona-, que tampoc vol que es publiqui el seu nom, explica que encara que el moviment okupa no és un sol col·lectiu, sinó molts grups amb maneres de fer diferents, el que volen és treure l’habitatge del mercat; busquen “el contrari” de fer-ne un negoci. Recorda que, a les Oficines per l’Okupació, on s’aconsella sobre com ocupar, alguna vegada els havien demanat informació per entrar en pisos i rellogar-ne habitacions. “Els vam dir que marxessin, que aquell no era el lloc apropiat per al que volien”, diu l’activista.

El moviment okupa, sovint envoltat de polèmica, està escarmentat amb la criminalització. Encara recorden el cas de Carles Veiret, copropietari amb la seva família de tot un edifici de l’Eixample barceloní, que el 2007 va sortir a diversos mitjans dormint al sofà d’un amic i assegurant que li havien ocupat el pis. Va resultar que l’havia llogat ell mateix i el cas es va arxivar.

stats