Les paraules no se les emporta el vent
Leo Messi té en dues xarxes socials, Facebook i Instagram, 87 i 56 milions de seguidors, respectivament. No està gens malament, tot i que no és el més actiu en aquests canals. És obvi que el millor futbolista mundial no té el mateix lideratge a les xarxes socials que al terreny de joc. Per què? Molt senzill: alguns altres van obrir xarxes abans i creen contingut més atractiu. També es nota molt quan un esportista ho gestiona apassionadament i és un natiu digital, estil Gerard Piqué, o quan no és així. L’ús de Periscope del defensa de la Bonanova l’any passat és senzillament deliciós per a un especialista en comunicació digital, un altre dia en parlaré amb calma.
Un post de Leo Messi a Facebook supera amb facilitat els 10 milions de persones que el veuen de mitjana. Una audiència que a més a més el segueixen amb veneració, ja que són fans seus. Per establir comparatives que puguin dimensionar fàcilment la magnitud d’aquesta dada, posaré exemples. L’audiència televisiva del darrer partit de la selecció espanyola contra Albània, de les eliminatòries de classificació per al Mundial i emès en obert, va aconseguir un 30,2% de quota amb un total de 5.458.000 espectadors. L’audiència d’ El chiringuito de jugones se situa sobre els 200.000 espectadors. El nombre de lectors del diari esportiu As no arriba a 1.300.000 en el darrer EGM, unes dades que fins i tot podríem discutir.
Però per afegir un aspecte qualitatiu que és tan o més important, i més si tenim en compte que vivim en un món totalment globalitzat, hem de parlar de l’abast dels canals. Un esportista mediàtic de primer nivell aconsegueix que les seves xarxes socials arribin directament als 5 continents i a una mitjana d’uns 60 països. Els mitjans abans coneguts com a massius ho fan tan sols a un o dos. Amb molt d’esforç arriben a tres. Son mitjans clarament locals. Afegiré un darrer component: la bidireccionalitat del mitjà. Les xarxes socials van néixer basades en les converses. Per tant, l’efectivitat dels diàlegs és molt evident.
Els mitjans convencionals, en canvi, no aconsegueixen, per la seva naturalesa, fomentar fàcilment les converses amb les audiències. Una publicació d’un esportista en una xarxa es troba una audiència que està disposada a comentar i viralitzar el contingut de forma proactiva i, per tant, podem multiplicar l’audiència fàcilment per 20.
Un cop dit tot això, m’agradaria intentar desestressar tota la culerada que es posa nerviosa habitualment per l’assetjament mediàtic que reben els nostres cracs contínuament dels mitjans de color merenga. Deixem-los que sols prenguin la paraula, que la seva no se l’emporta el vent.
