L a veritat és que d'aviació en sé ben poc, encara que no hauria de ser així, ja que la primera dona pilot de l'aviació espanyola, Mari Pepa Colomer, era cosina germana de la meva mare i a casa sempre se n'explicaven mil històries. Sembla que de petita sempre havia volgut volar, així que tot just va fer els divuit anys va obtenir el carnet d'aviadora; era el 19 de gener del 1931. Però parlar de la Mari Pepa no és només fer-ho sobre el món dels mitjans aeris, sinó que també connecta amb el feminisme, amb una rebel·lió alegre i decidida en la seva lluita enfront d'aquells que li impedien de volar, amb la seva convicció a favor de la igualtat, amb el seu treball com a instructora de pilots, amb la seva valentia -quan distribuïa propaganda republicana des de l'aire-, amb la seva vida i històries des de l'exili, i amb el seu immens amor a Catalunya des de la llunyania…
Betsabé Garcia va escriure un llibre sobre ella: L'aventura de volar. Mari Pepa Colomer, la primera aviadora catalana (Ara Llibres, 2011), on destacava el seu caràcter alegre i rialler. Garcia la definia com una dona que va brillar amb llum pròpia en un món d'homes. I així, gràcies a ella, la història de l'aviació també es va poder explicar en femení.
Avui voldria donar una altra visió d'aquest món, molt menys romàntica, com passa amb tantes coses en el context del món actual, de l'economia, de l'escassa professionalitat i de la crisi.
Fa tan sols cinquanta anys els desplaçaments en avió eren escassos i molt cars. Jo encara recordo haver anat a l'aeroport del Prat amb els meus pares les tardes de diumenge tan sols pel plaer de veure aterrar els avions des de la terrassa. No en recordo exactament els intervals, però diria que com a molt n'arribava un cada mitja hora. A poc a poc el transport aeri es va anar democratitzant i es va fer accessible fins al punt de ser utilitzat com a mitjà de transport normalitzat per a moltes persones. En un temps relativament curt, el creixement d'aeroports i de comunicacions aèries ha estat espectacular, de manera que avui és un transport gairebé habitual per recórrer distàncies superiors als 500 quilòmetres.
Als anys noranta van aparèixer les anomenades aerolínies low cost , caracteritzades pel fet que operaven vols a preus reduïts gràcies a un estalvi en els costos que s'aconsegueix a base d'oferir un servei simple, eliminant aquelles tradicionals atencions als passatgers i operant amb destinacions regionals o amb aeroports secundaris.
A poc a poc ens hem anat acostumant a aquesta nova manera de viatjar, que sens dubte té molts avantatges, però que, com tot, de vegades també té inconvenients.
Ja entenc que les companyies low cost , com a tal, hagin reduït gran part dels serveis que ofereixen als passatgers, però volar on time i amb seguretat és el que realment comprem amb el bitllet i això tenen l'obligació de complir-ho.
Jo vaig ser una de les afectades pel vol Dubrovnick-Barcelona el 10 d'agost. Ens vam estar trenta hores a l'aeroport sense informació, sense possibilitat de moure'ns, sense tenir lloc on dormir a les nits, sense mantes (no n'hi havia per a tothom), sense cap portaveu de la companyia responsable (Vueling) que ens informés, i amb un personal de l'aeroport de Drubovnick que ens deia que com que ells no pertanyien a la companyia no tenien informació i que, a més, Vueling funcionava francament malament. Com comprendran, la situació era força desesperant.
L'avió s'havia avariat, cosa que s'entén perfectament; però a partir d'aquí la informació va deixar de fluir. Aproximadament cada quatre hores, les pantalles de l'aeroport anunciaven la pròxima sortida del vol, però després no era cert. Cap a les deu de la nit, quan ja acumulàvem deu hores de retard, se'ns va dir que ens enlairaríem l'endemà al matí i que ens havíem d'esperar a l'aeroport. A partir d'un nombre determinat d'hores de retard, les companyies tenen l'obligació de buscar allotjament. Quan això passa, hi ha una mobilització important, perquè no és senzill trobar hotel per a tantes persones en temporada alta; però allà, per descomptat, no es movia ningú. Es van limitar a informar-nos que aquesta via no era possible i aquí va acabar la seva gestió en referència a aquest tema.
L'endemà al matí, després de dormir a terra, cansats i mal atesos, continuàvem sense tenir informació. Va ser aleshores quan ens vam començar a moure i vam contactar amb alguns mitjans de comunicació, buscant la possibilitat de sortir de l'aeroport, intentant parlar amb algú de Vueling que ens donés una resposta… Però el temps anava passant i la situació no millorava. Si obteníem alguna informació era gràcies al fet que els afectats ens mobilitzàvem, però mai no ens n'arribava per via oficial.
Bé, no em vull estendre més perquè aquesta història desgraciadament no és nova sinó repetitiva. Però no vull deixar d'agrair el paper dels mitjans de comunicació que van cobrir la notícia; si no arriba a ser per ells, potser encara seríem allà…
Sí que voldria plantejar, però, què passa quan el low cost és l'única alternativa a l'hora de fer un viatge. A excepció de Barajas, en gairebé tots els aeroports de l'Estat, i el Prat no n'és excepció, hi opera bàsicament una sola companyia per als vols interiors, i si vols altres alternatives no et queda més remei que passar per Madrid. A més, els preus que ofereixen no sempre són low cost , ja que quan has de fer una reserva amb poc temps d'antelació (com passa, per exemple, amb qüestions de feina), el preu és semblant al d'altres companyies. Així que tot i que tenim un flamant aeroport, al final estem condemnats a fer servir avions de "Suban, estrujenbajen y esperen ".
