03/07/2013

Emocions i ritmes

3 min
Emocions i ritmes

És evident que qui anava al concert de dissabte ho feia com a norma general amb una predisposició emotiva. Aquest tipus de concerts històrics embasten passat i futur amb molta destresa. També són espectacles que cultiven els sentiments i saben perfectament com i quan han d'estirar del fil. En aquest sentit, les emocions estaven ben treballades.

Però el ritme del concert no va ser igual que l'entusiasme dels assistents, i en algun moment el vaig trobar massa llarg i amb excessives intervencions. Vaig comptabilitzar fins a 44 cançons i prop de 22 poemes, i encara s'hi han d'afegir altres actuacions. De ben segur que es pretenia no excloure ningú, ja que era una festa clarament inclusiva, amb un públic entregat que no va protestar en cap moment, però s'ha de reconèixer que hi va faltar una mica de ritme.

Això em va portar a pensar en tot el procés que tenim al davant, i a intentar destriar les emocions del ritme. És evident que comptem amb un bon punt emocional de sortida; si no el tinguéssim, res seria possible. Però cal planificar molt bé les actuacions perquè tinguin el ritme necessari: que no siguin ni massa llargues ni massa curtes, ni massa lentes ni massa ràpides, buscant sempre un equilibri entre els sentiments i la raó.

Dissabte a la nit, com acostuma a passar, al Camp Nou hi van acudir les persones sensibilitzades, aquelles a les quals no cal explicar res ni convèncer-les de res. Seria semblant a aquelles reunions de pares d'escola en què els que hi són, en general, són els que estan d'acord amb tot el que s'hi diu, mentre que el que cal precisament és treballar amb aquells pares que no solen anar-hi mai.

Un procés com aquest només tindrà èxit si som capaços d'atreure una àmplia majoria. Si al capdavall ens trobem davant d'un hipotètic 50% o semblant, és un resultat que no em convenç i estic segura que a molts no ens agradarà viure en un país on una meitat no està d'acord amb l'altra meitat, sigui quin sigui el resultat.

Va ser a partir d'aquesta reflexió que em vaig fer una pregunta: com és que entre el repertori no hi havia cap cançó de Serrat (encara que no necessàriament hi fos ell)? Segurament per a un determinat públic no era una opció suficientment purista, ja ho entenc, però hi ha tota una generació de catalans, entre els quals m'incloc, que també hem crescut i gaudit amb les seves cançons. En aquest sentit, i a risc de dir alguna barbaritat, crec que estem cometent un error identificant la seva música amb aquest PSC que, d'altra banda, i d'un temps ençà, no se sap on es posiciona. Ara bé, dit això, la seva melodia, que en sentit figurat podria representar un bon grapat de persones d'aquest país, continua sent important i, en conseqüència, cal buscar la manera d'incloure-la. A mi, francament, no em sembla tan complicat...

I és aquí on hem de ser tossuts i perseverants, és en aquest punt que hem de practicar el diàleg i el consens. Qualsevol que hagi treballat una situació de conflicte sap que es necessiten grans dosis de paciència i serenitat. En canvi, no tinc aquesta percepció, sinó tot el contrari: en determinats cercles les converses són que "ja hem esperat prou" i que és "o ara o mai", i que si fins ara "no els hem convençut" no val la pena continuar-ho intentant.

En el sentit oposat, hi ha aquells que no entenen les aspiracions legítimes d'un poble i troben tota mena d'excuses per no acceptar que la situació ha variat. No són capaços de buscar solucions encara que la conjuntura estigui a punt d'esclatar-los a les mans.

Moltes persones de fora del país sovint em demanen si els puc explicar què ha passat. El cert és que n'hi ha força que coneixen Catalunya des de fa molt temps i no entenen què és el que ha motivat aquest gran canvi en tan poc temps. Els acostumo a respondre que ni tan sols jo sóc capaç d'entendre exactament què és el que ha passat, però se m'acut que, com passa en altres àmbits de la vida, hi ha coses que estan latents i que mai no es manifesten, mentre que d'altres un bon dia brollen i aleshores són imparables.

En tot cas, estem vius i a bon ritme, i això contribueix a fer que el moment sigui especialment interessant. Hi ha una frase de Goethe que sempre m'ha agradat que diu: "Si el demà no ens desvetlla per a noves alegries i si a la nit no ens queda cap esperança, és que val la pena vestir-se i desvestir-se?" Avui, per contra, ens passem el dia canviant-nos de roba.

stats