Publicitat
Publicitat

Gent dolenta

Berlín és una ciutat que sempre em sorprèn. Aquests dies pels seus carrers es recordava el final de la Segona Guerra Mundial. Col·locats en diversos punts paradigmàtics, hi havia exposats grans murals que mostraven com va quedar la ciutat fa setanta anys, de manera que es podia comprovar in situ la diferència entre com era i com la veiem ara. A l’Alexanderplatz, per exemple, només se’n podien reconèixer dos edificis; de la resta, no en queda res. Amb nostàlgia, de bon matí un grup es va concentrar en una cantonada per manifestar-se en pro de la pau mentre cantava la cèlebre cançó Le déserteur de Serge Reggiani -als joves lectors els recomano d’escoltar-la, i als més grans els portarà una nostàlgia irreemplaçable.

Davant d’això, un cop més em preguntava com pot ser que aquest poble alemany, tan ordenat i metòdic, pogués arribar a cometre la pitjor barbàrie, el pitjor genocidi de la història. Sense arribar a tals extrems, també vaig quedar impressionada pel documental de TVC sobre Els internats de la por. No puc deixar de qüestionar-me com algunes persones poden cometre determinats fets, com poden creuar una línia vermella inimaginable.

Aquest estremidor documental sobre internats posava de manifest que durant una època fosca de la nostra història, en algunes institucions dedicades a la protecció de menors, es van produir una sèrie d’abusos terribles per part d’algunes persones que fins al moment han quedat impunes. Al meu entendre, se’n poden extreure tres conclusions. La primera i la més important és que els infants no eren considerats subjectes de dret sinó tan sols objectes de protecció. Aquesta absència de legitimitat en el possible exercici dels seus propis drets, aquesta condició de persona sense drets, va ser la que va impedir que molts casos fossin denunciats en el seu moment, i que fins i tot es desconeguessin quan en anys posteriors hi havia la possibilitat de fer-ho.

En segon lloc, penso que, si bé les institucions tenien una finalitat protectora, la moralina que traspuaven i, en conseqüència, una manera d’entendre la protecció ancorada en un concepte tradicional de beneficència propiciava un funcionament que quedava molt lluny d’una autèntica protecció. Un sistema avalat sense pudor per unes lleis que parlaven de dones caigudes a qui calia recollir i redreçar mitjançant la privació de la seva llibertat, o d’internar joves simplement perquè tenien una conducta contrària a la moral establerta. Van ser institucions que van servir els interessos del règim, d’adoctrinament i repressió. Sens dubte que n’hi va haver molts que van actuar correctament tenint en compte el marc i el context de l’època, i molts d’aquests eren també religiosos. El problema és que la “bona voluntat i el bon fer” d’aquells homes i dones se’ls pressuposava sempre, i fins i tot estava emparada legalment. Però les persones que van abusar dels menors tenien una clara consciència de la seva maldat, cosa que es va fer patent en nombrosos testimonis, ja que als nens se’ls exigia silenci i se’ls terroritzava i amenaçava si parlaven dels maltractaments que patien. El problema, doncs, no només va ser l’actuació individual sinó també el silenci col·lectiu, així com unes lleis que privaven els menors dels drets més elementals.

I un tercer aspecte que no recollia el documental però que a mi em sembla d’especial importància és el context en què es desenvolupaven aquests fets. Això no només passava als internats, sinó també en la intimitat de les famílies. Recordo alguns casos de nenes internades a causa de la seva conducta “desviada” (sempre tenia a veure amb la moral sexual dominant), moltes de les quals havien patit abusos sexuals per part dels seus pares, amb la complicitat afegida de les seves mares. Era esfereïdor sentir com deien: “La meva mare considera que ara em toca a mi aguantar-ho perquè ella ja ha suportat el meu pare borratxo durant massa anys”. Per a algunes nenes, la família era pitjor que l’internat. Per no parlar de l’explotació laboral que també van patir...

Amb tot plegat no pretenc justificar les actuacions descrites sinó tot el contrari. Les institucions i els religiosos tenien una especial responsabilitat sobre els menors, però també intento acostar-me a la idea que de vegades la responsabilitat individual també té a veure amb la responsabilitat col·lectiva.

Aquests dies hem sentit l’ esglaiador testimoni de l’etarra penedit Iñaki Rekarte. A mi m’impacta especialment la història dels seus inicis amb divuit anys, la “banalitat” amb què explica per què va entrar a formar part d’ETA, l’absència de convicció ideològica, el desconeixement del nom de les víctimes a les quals matava, la brutal trivialitat amb què percebia les seves accions, l’absència de dolor i penediment en aquell moment, l’odi acumulat a la presó... Però crec que és impossible acostar-se a cada cas individual sense tenir en compte el context històric en què es produïa, no per justificar-lo, evidentment i que ningú no es confongui, sinó com a reflexió preventiva.