"V iajar es regresar ", deia García Márquez. Així, l'arribada a l'aeroport de Bogotà t'introdueix a simple vista en el que està passant. L'aeroport internacional, inaugurat fa un any, té unes bones instal·lacions, pròpies d'un país que aposta per la modernitat. Però al mateix temps, quan et trasllades en un autobús atrotinat a la terminal nacional, topes amb un edifici que recorda el Prat dels anys setanta i et situa perfectament en la transformació i les tensions que està patint aquesta terra.
Efectivament, diversos països llatinoamericans com Colòmbia, el Brasil, Mèxic o Xile estan experimentant un important creixement del PIB, molt superior a l'espanyol, sens dubte, i destaquen com a potències emergents. És una cosa que es palpa pels carrers, als edificis, en les institucions. Alhora, una correlació de dades ens indica que tenim moltes coses per aprendre'n: es tracta dels països que han col·locat les seves universitats entre els deu primers llocs dels rànquings de l'Amèrica Llatina -segons el QS Latin America University Rankings 2013-. Quatre corresponen a Brasil, dues a Xile, dues a Mèxic i dues a Colòmbia. Certament significatiu. D'aquestes, set són públiques i tres privades. No és cap casualitat que l'excel·lència universitària es concentri en aquest països; és conseqüència d'una aposta intel·ligent.
Cal recordar que a escala mundial la Universitat de São Paulo ocupa el lloc 127, l'Autònoma de Mèxic el 163 i la Pontifícia Catòlica de Xile el 166. En aquest mateix rànquing, la primera de les nostres universitats que hi apareix és la UAB en el lloc 177, i posteriorment la UB en el lloc 178. No és fins a la posició 195 que apareix una altra universitat espanyola: l'Autònoma de Madrid.
A Europa el procés de Bolonya, iniciat el 1999, va néixer precisament perquè les seves universitats estaven perdent prestigi. El Vell Continent, bressol de la cultura, es va espantar: no només li passaven davant de manera aclaparadora les universitats dels EUA, sinó que corria el risc que també ho fessin algunes del Japó, el Canadà o Austràlia. Semblava que les prestigioses universitats d'Oxford i Cambridge eren les úniques que podien respirar tranquil·les. Aquest va ser un dels detonants de la posada en marxa del procés de Bolonya, que, tot i que té llums i ombres, es pot qualificar com el canvi universitari més important dels últims trenta anys. En efecte, més enllà de sacsejar les universitats per treure-les del seu estat de letargia, es va optar per l'harmonització dels estudis, la mobilitat dels estudiants i la internacionalització dels programes. La manera amb què cada país ho va portar a terme és un tema que ja s'ha comentat en altres ocasions: nosaltres, malauradament, hi vam arribar els últims (el 2008) i amb uns graus de quatre anys que no facilitaven precisament la integració. Per si no n'hi havia prou, ara hem rebut una bona galleda d'aigua freda del ministre Wert en la qüestió de les beques Erasmus, un tema que segur que afectarà la mobilitat, cosa en què sí que érem relativament competitius.
Fins ara Llatinoamèrica no ha tingut un procés que es pugui equiparar al de Bolonya, encara que sí que és important citar algunes iniciatives en matèria de mobilitat o d'harmonització amb agències de qualitat d'algunes regions. Amb un immens potencial, però sobretot amb un factor demogràfic afavoridor -aproximadament la meitat de la població no arriba als 25 anys-, té al davant importants reptes.
El primer, i probablement el més rellevant, el de l'equitat. Efectivament, l'accés lliure i democràtic a la universitat amb criteris de justícia social és segurament un dels principals objectius assolits en el seu moment a Europa. A Llatinoamèrica, una societat en què encara hi ha grans diferències socials, s'hi fa imprescindible el progrés i una obertura generalitzada de l'accés a l'educació superior com un dret universal, per bé que això no resulta fàcil. El sistema d'educació superior té prop d'un 60% d'institucions públiques, enfront d'un 40% que pertanyen al sector privat. En termes d'estudiants matriculats significa un 55% de joves en centres privats. Naturalment, no es pot parlar de l'Amèrica Llatina com si es tractés d'un bloc homogeni pel que fa a aquest repartiment: la diferència entre països és substancialment important. Si bé al Brasil i Xile les universitats públiques representen el 30% del sector, enfront del 70% de les privades (Guadalupe Olivier, 2012), a l'Argentina els paràmetres s'inverteixen: el 77% el comprèn el sector públic, mentre que el privat representa el 23% del total. Passa el mateix a Bolívia (amb una correspondència de 65% a 35%) i a Mèxic (amb un percentatge del 70% i el 30%, respectivament). En el cas de Xile, la diferència entre les unes i les altres és quasi inexistent, però aquest serà un tema de gran discussió en la propera legislatura si definitivament Michelle Bachelet guanya la presidència en segona volta el 15 de desembre.
Però al meu entendre la discussió fonamental no rau en la titularitat dels centres, que comporta un factor de competitivitat positiu i que no impedeix que tant en un cas com en l'altre es puguin assolir nivells d'excel·lència. El que de debò importa i preocupa és que s'hi garanteixin tant la qualitat com l'equitat i, en conseqüència, l'accés de joves sense recursos. En aquesta línia, la participació tradicional de les universitats privades sense ànim de lucre, en termes de qualitat i experiència, no planteja problemes; hi ha països com Colòmbia que només accepten aquest tipus d'institucions. El que sí que suposa un gran risc és l'aparició recent d'un nou sector privat sense garanties de qualitat, on l'educació és vista tan sols com un fenomen lucratiu; i també ho és l'immobilisme i la reticència d'una part del sector públic que se sent amenaçada per la implementació de processos d'acreditació i avaluació externa.
