28/07/2016

Llatins i no britànics

4 min
Llatins i no britànics

Mes de juliol terrible des del punt de vista de la violència. L’atemptat de Niça de fa tot just quinze dies, amb 84 víctimes mortals, ha anat seguit d’una sèrie d’actes, alguns a càrrec de persones pertorbades, altres en la línia del terrorisme islàmic, que consoliden un cop més la idea que estem entrant en un període diferent de la nostra història. La pau a Europa assolida després de la Segona Guerra Mundial i l’assentament d’uns valors de convivència declarats i garantits estan greument amenaçats. Per això la construcció d’un sistema garantista i respectuós amb els drets i les llibertats de les persones cada cop trontolla més davant d’un enemic -de vegades ignot- que no respecta les regles del joc i davant el qual els sistemes tradicionals de control es manifesten ineficaços. Aquesta qüestió, sumada al problema de la immigració, és un terreny adobat per als populismes, en un món en què la desigualtat social no fa sinó augmentar. En tot cas, res ni ningú no pot justificar aquests actes de violència.

Potser pel fet que aquests dies tinc molt present el dolor de les víctimes, el que va passar dimecres al Parlament de Catalunya em sembla seriós i preocupant, però no m’alarma. Acceptant que el resultat de la votació suposa un clar enfrontament institucional, cosa que sens dubte també el converteix en una provocació, val a dir que hi hauria hagut l’oportunitat que s’hagués resolt amb intel·ligència per la via política només que haguéssim tingut ni que fos una mica de cultura britànica; però ja se sap, som llatins i hereus de Napoleó, de manera que la batalla jurídica està servida.

No hi ha dubte que aquesta setmana el Parlament de Catalunya ha desafiat l’Estat, en un moment de gran debilitat d’aquest últim (cal recordar que el govern continua en funcions sense que cap indici ens faci pensar en una solució immediata), però no és menys cert que el mateix govern de Catalunya també està en una situació difícil, ja que el president s’ha de sotmetre a una qüestió de confiança el 28 de setembre. En aquest sentit, i com a primer apunt, diria que la CUP ha jugat bé les seves cartes; si no, no s’entén tanta precipitació en l’aprovació de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent.

Tanmateix, la desobediència sí que té transcendència davant del recent avís del Tribunal Constitucional d’aquest mateix mes de juliol, que advertia explícitament la mesa del Parlament que queda sota la seva responsabilitat impedir o paralitzar qualsevol iniciativa que suposi eludir els seus mandats, continguts en sentències o resolucions anteriors.

A partir d’aquí, els mitjans de comunicació ens pregunten als juristes una vegada i una altra què pot passar, i jo he de reconèixer que anem una mica perduts, ja que no només ens trobem en una situació sense precedents, sinó també davant d’una nova llei del Tribunal Constitucional (la llei orgànica 15/2015, del 16 d’octubre, per a l’execució de les resolucions del Tribunal Constitucional com a garantia de l’estat de dret), l’aplicació de la qual en alguns casos pot fins i tot arribar a incomodar algun dels seus membres.

En efecte, arran de la modificació en vigílies de les eleccions generals, hem passat d’un tribunal de garanties a un tribunal amb funcions executives, segons es desprèn del mateix preàmbul. Aquesta llei introdueix en seu constitucional instruments d’execució que doten el Tribunal d’una sèrie de potestats per garantir el compliment efectiu de les seves resolucions. I és aquesta novetat respecte a la legislació anterior la que atorga al Tribunal la potestat per aplicar per ell mateix una sèrie de mesures coercitives amb la finalitat de garantir el compliment de les seves decisions quan es donen incompliments de manera persistent.

Davant del nou incident d’execució que el govern en funcions ja ha anunciat que presentarà, el Tribunal francament no sé com actuarà, però té diverses possibilitats.

La primera seria presentar un nou requeriment adreçat expressament a la presidenta i a la mesa del Parlament en què hi hauria la possibilitat que li exigís que acordi la nul·litat de la votació.

Una segona opció per al Tribunal seria, en funció de la nova llei i després d’un seguit de tràmits processals, acordar alguna de les sancions previstes, que van des de la imposició de multes de 3.000 a 30.000 euros a les autoritats, els treballadors públics o els particulars que incompleixin les seves resolucions, fins a la suspensió de les seves funcions a autoritats o empleats públics responsables de l’incompliment durant el temps que es consideri necessari, amb l’objectiu d’assegurar que es respecten els pronunciaments del Tribunal.

Finalment es pot remetre a la jurisdicció ordinària si considera que hi ha la possibilitat que s’hagi comès un delicte de desobediència, amb les consegüents responsabilitats penals que comportaria també l’aparició d’un nou actor: la Fiscalia General de l’Estat.

El govern en funcions, per la seva banda, ja va avisar el mateix dimecres que donarà una resposta contundent, encara que, com ja és habitual, ho farà un cop més a través del Tribunal Constitucional, on, a més, té assegurada la majoria. I així probablement anirem pujant de to en les resolucions del Tribunal, si bé potser ho farà de manera gradual per evitar incrementar encara més les tensions.

A mi se’m fa difícil d’entendre que no hàgim estat capaços d’asseure’ns per iniciar un camí de negociació, sens dubte llarg i complex, i probablement amb fases diverses i molts alts i baixos, ja que a ningú se li escapen les dificultats. Però tard o d’hora hi haurà d’haver una negociació política; només espero que hi arribem amb el seny que sempre ens ha caracteritzat.

stats