Publicitat
Publicitat

Moderats, abstinguin-se

Tan a prop i tan lluny. Sóc de la generació d’aquells que encara escrivíem cartes, en general sobre un paper fi i enviades dins d’uns sobres amb ribets vermells i blancs que representaven un avió. La carta havia de pesar poc (d’aquí el paper fi), i d’aquesta manera t’asseguraves una certa celeritat en el seu enviament, que per descomptat no durava menys d’una setmana. Encara en guardo alguna i semblen documents de la prehistòria.

Actualment, encara que siguis lluny t’assabentes de les notícies al minut; els mitjans de comunicació són tan eficaços que la distància física no es nota a l’hora de rebre correus electrònics, whatsapps o trucades, i tanmateix la sensació de llunyania és insubstituïble.

Per motius professionals, em trobo a més de deu mil quilòmetres de distància de casa, i encara que he llegit totes les notícies d’aquests dies, no les puc percebre de la mateixa manera, bàsicament perquè no tinc ocasió de discutir-les amb persones igualment informades. Puc constatar la diferència de parers, però no sé si sóc capaç de percebre’n tots els entrebancs, tots els matisos. I ho escric així perquè de lluny les coses es veuen diferents.

Ara bé, n’he tingut prou amb tres dies d’estada aquí per constatar la gran quantitat de coses que poden arribar a passar en tan poc temps. Percebo un ritme tan accelerat, una situació tan extrema, que jo mateixa em sento inquieta, sense ser capaç de posicionar-m’hi de manera clara. ¿Deu ser que la distància també em comença a afectar?

Vaig arribar aquí just el dia que Carme Forcadell prenia possessió del càrrec de presidenta del Parlament, i el primer que vaig pensar és que s’ha acabat el temps dels moderats. Temps enrere un bon president o presidenta feia gala de no ser una persona parcial. Penso, per exemple, en Joan Rigol quan va exercir aquest càrrec, que li va suposar certes crítiques dels mateixos convergents, ja que el consideraven massa equitatiu i generós amb la resta dels grups parlamentaris i els hauria agradat que fos més partidista.

Avui és evident que són altres temps i l’elecció de les persones no es fa precisament per la seva moderació sinó tot el contrari. En aquest sentit, la nova presidenta representa en l’imaginari col·lectiu un clar i inequívoc compromís, a través de l’ANC, amb el procés independentista. Per a aquells que no ho són, no hi ha dubte que els resultarà difícil d’acceptar-la i que faci el que faci hi negaran valor.

No havien passat ni 24 hores de la constitució del nou Parlament que ens despertàvem amb catorze escorcolls ordenats pel jutge de l’Audiència Nacional José de la Mata. El que es va succeir a continuació difícilment es pot justificar com un “atac a Catalunya” o dir que el temps judicial és sempre un temps purament polític. No me’n sé avenir quan llegeixo la informació sobre l’escandalós cas de la família Pujol. Com és possible que actuessin amb tan poc control? I sobretot el pare i expresident, a qui teníem un respecte inqüestionable i consideràvem un referent polític, però també ètic i moral. ¿Pot un home governar un país si té un total desgovern a la seva família? Jordi Pujol és un home intel·ligent a qui agradava demostrar que era coneixedor dels més íntims detalls del país, i amb freqüència en els actes públics es veia que sabia més coses d’un poble que el seu propi alcalde. Com un home tan meticulós no es va adonar de les possibles conseqüències de determinats actes? Potser perquè necessitava fer-ho, potser perquè malgrat les discrepàncies jo mateixa el separava de la resta de la família, és ara que veig el greu dany moral que tot això està causant al país.

I mentre escoltàvem, encara atònits, aquestes notícies, Junts pel Sí i la CUP registraven el document de desconnexió de la legalitat espanyola. Més enllà de les repercussions jurídiques de la declaració del Parlament, discutibles a tots els efectes, des del punt de vista polític és una declaració en termes d’enfrontament. Durant la Transició i en les seves anàlisis posteriors es va debatre sobre la possibilitat de ruptura o reforma en un procés de canvi polític, però en aquest cas ens trobem clarament amb una proposta de ruptura. Acostumats com estem a un llenguatge críptic, en què cal interpretar els textos per analitzar-ne l’autèntic sentit, els nou punts de la proposta de resolució són, en aquest cas, clars i directes.

Però les inseguretats que planteja un document d’aquestes característiques són múltiples: des de la seva oportunitat política de cara a un suport internacional fins a la pretensió de “desconnectar d’una legalitat” sense que de moment existeixi un nou marc legal consensuat. Sempre he mantingut que en aquest conflicte l’Estat tenia el domini de la “maquinària legal”, mentre que aquí es tenia el suport popular. Però tant una cosa com l’altra, i encara que no està de moda dir-ho, han de gestionar-se tant amb intel·ligència i convicció com amb moderació. En el primer cas, perquè les lleis i el seu respecte es guanyen, però no s’imposen, i han de ser flexibles i adaptables als canvis i a les demandes socials. En aquest sentit, les amenaces punitives no serveixen de res sinó que provoquen. En el segon cas, perquè més enllà de la necessitat de constatar directament un suport majoritari per a canvis tan importants com els que es proposen (a través del dret a decidir), mai no es pot provocar una ruptura i un trencament quimèrics si el que es pretén seguir és una via pacífica i acordada.

Deia Aristòtil, valedor de la prudència com la més estimada de les virtuts, que “massa poc valor és covardia i massa valor és temeritat”. Ja ho veuen, ni ell no en trobava la solució.