Publicitat
Publicitat

Nadal

Aquests dies han passat un munt de coses i segurament podríem parlar molt de política, de pactes, de crisi... Però per damunt de tot, com cada any, ha tornat el Nadal. Unes festes que els infants esperen amb impaciència, tot fent servir les finestretes del calendari d'Advent per comptar els dies que falten per arribar al 24. Per contra, al món adult les festes arriben i se'n van amb una rapidesa que fa real l'aforisme llatí del tempus fugit .

Considero que les tradicions són molt importants, i afortunadament hi ha persones, famílies o països que les han sabut conservar sense que això impliqui una actitud immobilista o retrògrada. De vegades he tingut la sensació que a casa nostra dilapidàvem amb massa lleugeresa les tradicions sense destriar clarament allò que cal conservar d'allò que ens podem permetre de canviar. Afortunadament, tot i que hi ha hagut temptacions de tot tipus, com la de substituir el Nadal per festes d'hivern i els Pastorets pels titelles del fred , sembla que el Nadal no corre cap risc de desaparèixer.

Any rere any el tret de sortida el donem quan baixem les caixes de l'altell. És com obrir la capsa de Pandora, perquè d'allà en surten els primers records d'anys anteriors: aquella figureta que vam comprar a la fira de Santa Llúcia, aquells llumets que vam portar de l'estranger perquè aquí amb prou feines existien, aquell suro autèntic del poble o aquells pastors heretats dels avis. Cada peça té associats un nom, un record, una persona.

D'aquesta manera es dóna llicència al temps de nostàlgia, d'una enyorança tremenda de les persones que ja no hi són, del que podria haver estat i finalment no va ser, de somnis robats i desitjos incomplerts. És un reflex de la vida condensada en molt pocs dies. I a mesura que s'acosten les dates assenyalades i es va definint a quina casa anirem i amb qui compartirem el Nadal, van fent acte de presència els núvols de tempesta. És aquell moment en què els que provenen de famílies reduïdes noten la solitud i es pregunten si arribarà el dia que no tindran ni tan sols amb qui asseure's a taula. O aquells que es pregunten si quan arribi l'any vinent encara podran celebrar el Nadal, o simplement si hi arribaran... És quan d'altres no acaben d'entendre per què, malgrat la recent separació matrimonial, no es pot dissimular per un dia i celebrar el Nadal conjuntament com sempre ho havien fet. També hi ha els que són lluny de casa i passaran el Nadal sense la companyia de la seva gent. Però el pitjor, sens dubte, és aquell buit irreemplaçable que han deixat la filla, un germà, el marit o una mare, i que es fa palès en aquella cadira buida que ningú no podrà tornar a ocupar.

Però finalment arriba el dia 25 i el vent s'emporta els núvols de tempesta. Cadascú es guarda en un racó ben especial les seves absències o les gestiona d'una manera diferent. I el dia abans la nostàlgia dóna pas a una gran activitat. Jo acostumo a fer galetes amb els nens (primer ho vaig fer amb els meus fills, després amb els nebots i ara amb les meves nétes). Aquell dia tot s'hi val: empastifar-se de farina de dalt a baix, menjar la pasta crua, jugar amb les formes de les galetes i veure, finalment, el resultat sortit del forn. Això els encanta, i cada any comprovo que el gust és el mateix, i la casa s'omple d'aquella flaire de Nadal que em dóna la seguretat que tot anirà bé.

Les olors se succeeixen amb la de l'escudella i carn d'olla, que donen pas al gall d'indi farcit amb prunes i pinyons i a les mil varietats que anem incorporant a les tradicionals neules i torrons. I a tot això s'hi afegeix una espiritualitat que ressorgeix de molt dins nostre i una solidaritat que tot i que podríem mostrar en qualsevol altra època de l'any, no sabem per què ens reservem inconscientment per a aquestes dates. I donem mostres d'amor sense por a ser descoberts, contribuïm al Banc dels Aliments i participem en actes multitudinaris -de país!, m'atreviria a dir- com la Marató de TV3, que ja forma part de la nostra tradició popular i que tots ens hem fet una mica nostra.

Sé que el Nadal també s'associa al consumisme, i probablement ara hauria de fer alguna referència a la crisi. Però no ho penso fer. Perquè alguna cosa està canviant, perquè la gent ha adaptat els pressupostos a les seves possibilitats, tornen els regals manuals, personalitzats i plens d'il·lusió; fins i tot i hi ha grans marques de cava o de colònia -no totes, però si més no algunes- que per primer cop no ens han mostrat vides ostentoses en els seus anuncis, sinó que han procurat fer campanyes més properes a la realitat del carrer. I tot això ens fa pensar que potser el món que deixarem als que encara han de venir no serà tan desastrós com ens temem.