Publicitat
Publicitat

Presó o educació per als manifestants?

Les crítiques a la justícia solen ser molt freqüents, a excepció de quan ens dóna la raó en el que defensem o creiem; aleshores sí, la justícia és bona... Certament, les coses funcionen així i la nostra capacitat d’autocrítica acostuma a ser força limitada. En aquest sentit, no ens ha d’estranyar que la sentència de l’Audiència Nacional sobre el setge al Parlament de Catalunya, tan durament criticada per una majoria aclaparadora al nostre país perquè en va absoldre els manifestants, avui generi un efecte contrari. Sembla, doncs, que la sentència del Tribunal Suprem ara rep tota mena d’enhorabones perquè finalment condemna vuit dels acusats.

La sentència, que no modifica el relat dels fets, considera que les conductes ara sancionades encaixen amb l’article 498 del Codi Penal i que constitueixen un delicte contra les institucions de l’Estat. Es basa en el fet que, amb la seva acció, els acusats van contribuir a reforçar la violència i intimidació patida pels diputats autonòmics, fet que els va impedir el desenvolupament normal de les respectives funcions de representació.

Ara bé, no oblidem que l’anterior sentència, la de l’Audiència Nacional, insistia reiteradament que la llibertat d’expressió, el dret de reunió i el de manifestació gaudeixen d’una posició preferent en l’àmbit constitucional, per la qual cosa requereixen protecció especial. Així, afegia que l’espai per exercir-los “ha de ser generós”, de manera que considerava que tant la concentració com la protesta “es trobaven dins de l’àmbit constitucionalment protegit pel dret de reunió i de manifestació”.

En la nova sentència, el Tribunal Suprem analitza la col·lisió d’aquests dos drets fonamentals: el de la llibertat d’expressió i el de reunió, d’una banda, amb el de participació dels ciutadans en l’òrgan legislatiu a través dels seus representants legítims, de l’altra, i acaba concloent que l’Audiència va concórrer en un patent error a l’hora de resoldre aquest conflicte. Els magistrats del Suprem prenen en consideració el fet que la llibertat d’expressió i el dret de reunió no poden operar com a elements neutralitzadors d’altres drets, i entenen que l’Audiència es va inclinar per privar de la seva jerarquia uns drets afectats -els de la participació política a través de legítims representants a l’òrgan legislatiu- en detriment del dret de reunió i del de llibertat d’expressió.

La polèmica està servida i les reaccions no s’han fet esperar. En un article anterior en què analitzava la primera sentència, insistia en el fet que aquesta interpretació era possible i que això no ens havia de portar a pensar en una justícia polititzada i, encara menys, parcial. Jo m’inclinava a pensar que, acceptant que la interpretació que ara fa el Tribunal Suprem s’ajusta al dret, personalment preferia un raonament basat en la tolerància i la generositat sobre l’exercici de la llibertat d’expressió. Però, sens dubte, tot és discutible.

En tot cas, el que més em preocupa són les conseqüències, ja que no són banals. Tres anys de privació de llibertat és molt de temps i això em porta a reflexionar de nou sobre la imprescindible revisió del nostre sistema penal.

Els Estats Units són el país amb més població reclusa: els seus habitants representen un 5% de la població mundial, mentre que acapara el 25% de presos de tot el món, per davant de la Xina, que té el quàdruple de població. Amb tot, els nord-americans comencen a veure que l’aglomeració de les presons és insostenible. A Califòrnia, un dels estats més durs, s’han excarcerat prop de tres mil reclusos des del novembre passat i es volen reinvertir fons destinats a presons en educació. Un canvi de rumb increïble, després de més de trenta anys d’augment de la població penitenciària (un 600%), de cadenes perpètues i d’estranyes competicions electoralistes per veure qui enduria més el Codi Penal. Els resulta familiar?

El nostre Codi Penal, acabat de reformar, ja és obsolet. Però el Partit Popular, ancorat en no sé quin passat, només pensa a augmentar les penes i a reintroduir la cadena perpètua, cosa que els asseguro que pensava que mai més tornaria a veure. Són, sens dubte, temps de canvi. És possible que els vuit acusats pels fets del Parlament cometessin un delicte sobre l’article 498 a les institucions de representació política, però cal no oblidar el càstig que se’ls imposa: de tres a cinc anys de presó. Em pregunto si la privació de llibertat servirà d’alguna cosa. M’agradaria pensar en un altre tipus de punició: que se’ls pogués condemnar, per exemple, a assistir a reunions del Parlament (s’ho imaginen?), a netejar el Parc de la Ciutadella o fer-ne manteniment dels jardins, a assistir a teràpies sobre violència de carrer en tant que violència exercida en un espai públic, a entendre els problemes de seguretat que es plantegen a les ciutats i a indemnitzar, en el seu cas, aquells que ho pateixen... Tot això s’anomena justícia restaurativa, és perfectament comprensible per a l’opinió pública i no és una quimera, però sembla que els polítics no ho volen.