17/10/2012

Sóc europeu

3 min
Sóc europeu

"Sóc europeu". No recordo quant fa d'això ni del motiu pel qual el portava, però sé que anava pel carrer amb un adhesiu penjat que reivindicava la meva condició d'europea. Suposo que ja fa bastant temps; ho dic perquè, pel tipus de formulació, es nota que encara no s'havia normalitzat el llenguatge de gènere. Segurament se'n deu recordar el meu bon amic, el professor Eduard Sagarra, europeista convençut. Sigui com sigui, durant molts anys la nostra vista estava dirigida a Europa. No era només una qüestió política sinó també econòmica, social i cultural. La nostra mirada s'adreçava cap al nord, amb el convenciment que el nostre futur era a Europa. Era el mirall d'allò que volíem ser de grans.

No sabíem gaire cosa sobre la història de la Unió Europea, però sabíem que hi volíem ser. Fundada el 1957 amb sis estats membres (Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos), el 1973 va passar a estar constituïda per nou membres. El que de ben segur gairebé tots recordem és l'entrada d'Espanya i Portugal, el moment en què la UE va passar a anomenar-se l'Europa dels Dotze.

Amb posterioritat s'hi han anat fent moltes ampliacions, especialment després de la caiguda del Mur de Berlín, el 1989. Avui són 27 els països que integren la Unió Europea. El fet d'ajudar els països idonis a convertir-se en estats membre és una resposta que la UE ha anat donant als canvis produïts en l'escenari del continent en els últims 50 anys. En la segona meitat d'aquest període cal destacar especialment el seu especial suport a les forces democràtiques d'aquells països que sortien de dictadures o dels estats de recent creació.

Avui el disseny d'aquesta nova Europa és molt més plural, però també molt menys homogènia. Com va dir ja fa temps l'excanceller alemany Konrad Adenauer, "vivim sota el mateix cel, però cap de nosaltres no té el mateix horitzó". Així, podríem dir que ens trobem davant d'una política de la Unió Europea que no es definiria tant per ressaltar la seva identitat sinó per destacar la seva alteritat. Un tret que en aquests moments seria molt important per a Catalunya.

La tònica general en determinats llocs de les institucions europees ha estat que els estats que les integren són, en general, els que han designat els membres que havien de participar en les diverses comissions. Això ha comportat que en el cas de l'estat espanyol la majoria dels representants pertanyessin al govern central. En aquest sentit, hem de reconèixer que Catalunya parteix d'un cert desavantatge en la seva significació en relació a les institucions europees, tant en el pla formal com en la derivada del coneixement informal.

Tot i que la meva ment viatjava per l'Europa comunitària recordant, fins i tot, algunes experiències personals al Consell d'Europa extraordinàriament enriquidores, les notícies del cap de setmana em retornaven inevitablement a la nostra actualitat local, tant en reflexions de passat com de futur, i buscava la manera d'apropar aquest nostre país petit a l'Europa somiada.

Així, pensava que el nou Govern que surti de les eleccions s'enfrontarà a una època inèdita a Catalunya, i en aquest cas sens dubte les conviccions polítiques hi jugaran un paper crucial, així com la cohesió del grup, que serà fonamental. És possible que, més que mai, els nous consellers i conselleres hagin de ser persones amb una trajectòria personal i professional que avalin la seva competència. Ja no servirà la formulació del "govern dels millors" sinó que ho hauran de ser, i de debò. Homes i dones convençuts, que defensin amb fermesa uns valors i unes idees però que a més hagin demostrat un recorregut sòlid d'èxit i d'eficàcia contrastada.

Hi ha, però, una cosa de la qual no es parla, o que si més no fins ara no era considerada un valor fonamental, i és el perfil internacional, un valor que al meu entendre també haurien de tenir els nous membres del govern. Si Catalunya ha de convèncer l'exterior, si s'ha de guanyar la seva credibilitat a la Unió Europea, necessitem un govern format per persones amb capacitat de parlar de tu a tu amb els seus homòlegs, amb les multinacionals i amb els grans organismes mundials. I si a més són capaces de fer-ho en la llengua dels seus interlocutors, oli en un llum.

No es tracta de crear un departament o de concentrar la política exterior en persones determinades, o de fomentar les anomenades ambaixades catalanes -això haurà de continuar fent el seu camí en la línia ja iniciada-. Es tracta que bona part del Govern tingui aquesta visió internacional i la pugui exercir. La credibilitat i la solidesa que puguem traslladar a l'exterior són uns instruments imprescindibles per al desenvolupament del nostre projecte, i aquí hi juguen un paper fonamental les relacions personals.

Mentre rellegeixo el que he escrit penso que em diran, i segurament amb raó, que sóc una ingènua, que demano un impossible. Potser sí, però recordin, si més no, allò que es pot matar el somniador però mai el somni.

stats