Una mirada enrere
Quan arriba Cap d’Any, que en part s’assembla a un aniversari, un mira enrere i intenta fer la valoració del que ha passat durant l’any. En el terreny personal hi haurà de tot. Per a alguns haurà sigut un any esplèndid, inoblidable, sigui per qüestions afectives, laborals, econòmiques o de qualsevol índole. Per a d’altres serà l’any dels records més durs: l’absència de persones estimades irreemplaçables, l’aparició d’una malaltia inesperada o la pèrdua d’un habitatge o d’una feina, o algun altre esdeveniment important. Però per a la majoria acostumen a ser vivències en què es barregen els bons records amb d’altres que no ho són tant. Aquests últims tendeixen a esborrar-se amb el pas dels mesos i queden tan sols aquelles coses que ens permeten acceptar d’una manera positiva la teòrica elecció de les nostres vides. I dic teòrica perquè no puc evadir-me de l’eterna discussió de la llibertat d’elecció de les persones, per a mi sempre molt condicionada per l’entorn on es creix i es viu.
En el pla internacional probablement el 2016 serà recordat com l’any del canvi de tendències: el referèndum del Brexit, amb un resultat sorprenent del sí contra tot pronòstic, i les eleccions dels Estats Units, amb un final encara més impactant, el triomf de Trump. En aquesta línia, la consulta italiana ja no ens sorprenia tant. En resum, la conclusió per a tots els analistes és una població castigada per la crisi, cada vegada més empobrida i sense grans perspectives de futur, i que amb el seu vot somia recuperar un estatus personal i el d’un país perdut.
Però és també un any més d’immigració massiva, el flux migratori més gran que es registra des de la Segona Guerra Mundial. Si als segles XVIII i XIX Europa conqueria el món a través de les seves colònies, avui és aquest món el que torna a Europa, que no pot dir-se que rebi refugiats i emigrants precisament amb els braços oberts.
Si el 1900 Europa tenia el 25% de la població mundial, avui en té escassament un 7%, de manera que es podria pensar que és també una estratègia de creixement, com ha defensat Angela Merkel. Malgrat això, la seva integració no és precisament un tema pacífic, després d’un cert fracàs de França i el Regne Unit, que van seguir polítiques diferents. El necessari respecte als valors de la cultura d’origen xoca amb la necessitat d’una adaptació al país d’acollida, sense que fins al moment s’hagin definit clarament els models. La dificultat de l’ascensor social que es planteja com una realitat en la tercera generació és també un punt important.
Malauradament, això s’ha unit també a l’amenaça jihadista i als atemptats a Europa del 2016 (aeroport de Brussel·les, Magnanville, Niça i Berlín) reivindicats per l’Estat Islàmic. Són la part més fosca d’aquest any amb un canvi de tendències al voltant de la seguretat que sens dubte modificarà també en el futur el nostre estil de vida.
I ja en el terreny nacional, el 2016 és també l’any de la política sorgida després de les eleccions catalanes del setembre del 2015, amb l’aprovació al novembre de la resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, coneguda com la declaració rupturista que inicia el camí cap a la desconnexió.
La resposta a aquest procés per part del govern espanyol -en funcions pràcticament durant tot l’any- ha sigut fins ara tancar-se al diàleg i utilitzar la via judicial com a principal instrument per frenar el procés independentista a Catalunya. A manera de resum, crec que aproximadament una dotzena de resolucions o lleis han estat suspeses o declarades inconstitucionals pel Tribunal Constitucional. També s’han posat en marxa diversos judicis contra l’expresident Artur Mas, tres consellers, la presidenta del Parlament i regidors de diversos ajuntaments, acusats per delictes de desobediència, cosa que xoca amb l’exercici de la seva funció política emparada per la llibertat d’expressió.
La cirereta d’aquest final d’any ha sigut la història del regidor Joan Coma, que si no fos per la gravetat que comporta declarar davant d’uns tribunals semblaria una broma desafortunada del dia dels Sants Innocents. Utilitzar una expressió culinària com “per fer una truita s’han de trencar els ous” i que això s’investigui com un presumpte delicte d’incitació a la sedició em sembla, com a mínim, inversemblant.
Comprenc que en la defensa de determinats interessos cadascú tria les millors armes o les que més bé defensin els propis principis. En aquest sentit, lògicament les estratègies són diferents. Però utilitzar la justícia per resoldre conflictes polítics mai no ha donat un bon resultat. Com deia el singular artista Santiago Rusiñol: “Quan un home demana justícia és que vol que li donin la raó”. Però ja veurem els resultats finals “en última instància”.
En qualsevol cas, estimats lectors, tot i que probablement moltes coses que ens han passat a les nostres vides no han sortit com esperàvem, tenim tot un any al davant per aconseguir-les.
