Publicitat
Publicitat

Molt a perdre, poc a guanyar

Els referèndums que afecten qüestions importants i decisives haurien de ser aprovats per majoria qualificada i no per majoria simple

De sobte han saltat les alarmes i els referèndums han estat seriosament qüestionats. He llegit algun article que al·ludeix al referèndum sobre l’Anschluss (annexió) celebrat el 1938 a Àustria i en destaca com va ser manipulat per les autoritats nazis. Pel que sembla, la papereta corresponent a l’opció pro Anschluss era el doble de gran que la que servia per votar-hi en contra. I és cert que durant l’època franquista també vam tenir referèndums, de manera que es pot dir que algunes d’aquestes consultes vinculants induïen a l’engany. Però no podem oblidar que n’hi va haver moltes altres en sentit contrari. N’hi ha prou recordant el plebiscit nacional de Xile del 1988, en plena dictadura militar, en què es decidia si el general Pinochet havia de seguir o no al poder. El no es va imposar per un 55,9% de vots, fet que va desencadenar la convocatòria d’unes eleccions democràtiques l’any següent. O la famosa votació plantejada el 1969 pel president De Gaulle sobre la reforma del Senat i la descentralització de l’estat francès; en perdre-la, el mandatari va presentar la dimissió.

De referèndums n’hi ha de moltes menes: alguns versen sobre qüestions més quotidianes (com fan amb freqüència els suïssos), mentre que d’altres responen a decisions fonamentals. Sempre he mantingut que, tal com passa amb determinades lleis, els referèndums que afecten qüestions importants i decisives haurien de ser aprovats per majoria qualificada i no per majoria simple. No és bo tenir un país dividit a parts iguals, perquè provoca més polarització de les idees. En canvi, guanyar a partir d’un 55% de vots legitima posicions.

La revelació de les converses entre el ministre i de Alfonso els situa cada cop més en un cul-de-sac

El final de la setmana passada va ser força complicat: vam anar a dormir després de celebrar la revetlla de Sant Joan amb certa tranquil·litat i l’endemà al matí el Brexit ens va deixar descol·locats. Diumenge a la nit el que ens va descol·locar van ser els bons resultats del PP i el manteniment del PSOE com a segona força, contra el que havien apuntat les enquestes.

La revelació de les converses entre el ministre de l’Interior i Daniel de Alfonso no havia sinó començat i, ara que continua, cada vegada s’assembla més a una novel·la per fascicles i els situa cada cop més en un cul-de-sac. I, per acabar-ho d’adobar, el magistrat del TSJC Joan Manel Abril ha decidit enviar a judici l’expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta del Govern Joana Ortega i l’exconsellera d’Educació Irene Rigau pels delictes de desobediència i prevaricació administrativa per la consulta del 9-N. El magistrat ha estimat que no pertoca decretar el sobreseïment de la causa sol·licitada pels advocats dels tres imputats. Finalment, l’atemptat terrorista de dimarts a l’aeroport d’Istanbul -tot apunta que perpetrat per terroristes jihadistes-és un toc d’alerta perquè ningú no es confongui ni oblidi que el terrorisme no és un lleó adormit.

Per tot plegat, no puc deixar de pensar en la famosa frase del professor noruec Nils Christie quan deia que jutges, fiscals i advocats s’havien convertit en “lladres de conflictes” i que l’única solució passava per retornar el conflicte als seus legítims propietaris perquè miressin de resoldre’l. Les seves propostes davant de casos dramàtics tenien sempre com a punt de partida preocupar-se el mínim possible pel càstig que es pogués imposar i molt més per la recerca de la veritat del que havia succeït. La idea era intentar responsabilitzar les persones implicades bastint ponts de trobada i diàleg capaços d’ajudar a restablir els vincles socials.

El dret compleix una funció essencial en la societat, però no ho és tot

Així que, en comptes de tanta judicialització de la vida política, m’imaginava que tal com propugnava el professor segurament hi havia altres formes de resoldre els problemes. I em preguntava si seria possible provocar una conversa del ministre de l’Interior amb Xavier Trias en què el primer estigués disposat a reconèixer tot el dany ocasionat. També pensava en una hipotètica reunió entre Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau amb alguns membres del Constitucional. En definitiva, se’ls acusa de desobediència: ¿no els sembla que seria molt més raonable, també, que aquests membres poguessin escoltar les seves raons? Sona a quimera, oi? Gairebé sembla ridícul i fins i tot voreja l’infantilisme, i, malgrat tot, suposo que podria ser enormement enriquidor tenir la capacitat d’escoltar totes les parts. No hi ha dubte, però, que aquest no és el camí que s’ha decidit prendre.

He perdut el compte de les querelles que es volen posar i de les possibles contraquerelles que poden generar. I m’és força igual qui pugui tenir el monopoli de la culpa (suposant que es pogués provar que algú la tingués); m’importa molt més que es reconegui el dany, que gairebé mai no es concentra en un sol costat. El dret compleix una funció essencial en la societat, però no ho és tot, i quan la política es traça a través de batalles legals o no tan legals, com en les guerres, tothom hi surt perdent.