Per a tu, Carles
No soc periodista, això ja ho sabies de bon començament. El meu món professional és molt més tancat, ple de normes i estructures, cosa que et feia riure. Bé, de fet hi havia ben poques coses que no t’arrenquessin un somriure. Jo et mirava un pèl inquieta, estava poc acostumada a tanta franquesa, a una manera de parlar tan directa, i això em feia sentir insegura. Eres fresc i franc, fins i tot una mica impertinent, però ni aquells dos mons professionals que ens separaven ni aquella manera d’adreçar-te a la gent no van impedir que em captivessis irremeiablement.
Parlo dels inicis del diari, dels primers consells editorials, de les primeres passes en un espai, el dels mitjans de comunicació, difícil de gestionar. El que més en recordo és la teva entrega, la teva infinita capacitat de treball i, per descomptat, un finíssim sentit de l’humor. En aquelles reunions jo em mantenia una mica al marge de tots vosaltres, els periodistes; m’infoníeu respecte i no sabia res de l’ofici, així que pensava que la distància em seria un bon aliat. Però tu eres diferent, la teva empatia va trencar totes les barreres i al final em va salvar la complicitat de la teva proximitat.
Em vas impressionar, vas enderrocar una a una totes les meves prevencions i a poc a poc em vas encomanar la passió per la lletra escrita, fins a veure’m immersa activament en els processos que hi ha darrere el periodisme i que es veuen reflectits en articles d’opinió que no sempre són compartits per tothom.
Quan vas desempallegar-te una mica de les hores que et prenia el diari, vas tornar a trepitjar el terreny de l’educació; aquest sí que també és una mica el meu terreny. Però malgrat la meva experiència com a professora, novament em vas impressionar, perquè em vas donar, i crec que no soc l’única, allò de què sovint pequem els educadors: amb els teus consells ens has ensenyat a ser més lleugers, menys transcendentals, menys rígids i, sobretot, a tenir sentit de l’humor. Aquí vas guanyar per golejada quan repeties una vegada i una altra: “Eduquem tan bé com puguem, perquè educar és l’aventura més apassionant, complexa, divertida, enriquidora i contradictòria que existeix”. Que bé que ens ha anat aquesta frase proverbial amb alumnes i criatures pròpies i alienes!
Et trobarem a faltar, Carles. Sisplau, siguis on siguis, envia’ns el teu somriure de tant en tant.
