19/05/2016

Què li demanem a Otegi?

4 min
Què li demanem a Otegi?

Aquesta setmana Arnaldo Otegi ha estat rebut al Parlament i ha estat entrevistat per l’ARA, entre altres mitjans catalans, enmig d’una gran polèmica i expectació. He de reconèixer que la seva veu, la seva fortalesa i el domini que té de la paraula m’impacten, encara que no sempre generi empatia; de vegades fins i tot fa una mica de respecte.

Sempre he defensat la llibertat d’expressió i, per coherència, també la de totes aquelles persones amb les quals puc discrepar. I ho dic amb la consciència que algunes de les seves paraules o intervencions poden ferir. ETA, la violència i sobretot el patiment de les morts no es poden oblidar fàcilment, formen part d’un passat encara massa recent i dolorós. “La memòria no oblida”, deia Benedetti. I és que l’oblit no és una teoria filosòfica, l’amnèsia no existeix i forçar-nos a no recordar ens pot portar fins a l’absurd, la negació del dolor i fins i tot la inutilitat del perdó. Així, encara que és àmpliament reconegut que ETA ja no mata, el fet és que no hi ha hagut un procés formal del seu final i tampoc no sé si mai no n’hi haurà cap. En relació a l’atemptat d’Hipercor, Arnaldo Otegi va dir: “És una cosa que no s’hauria d’haver produït mai, però es va produir”, gairebé com si els fets fossin fruit d’una estranya causalitat. De manera que, si ningú no és culpable del que va succeir o sembla que tots en som igualment responsables, probablement seran molt més difícils de tancar determinades ferides.

Però ningú, i tampoc no ho fa el mateix Otegi, no pot negar les conseqüències de molts anys de violència, moltes morts, moltes víctimes directes i indirectes. És un passat massa recent que torna una vegada i una altra.

El líder abertzale va descriure la justícia tradicional en termes d’autèntica venjança d’un estat opressor, i va afegir que ell ja havia pagat sobradament amb els anys passats a la presó només per les seves idees. No obstant això, la cirereta la va posar en dir que havia estat un govern socialista el que l’havia empresonat, un incís que posava en dubte de manera clara i directa la independència del poder judicial.

En sentir-lo abans-d’ahir als mitjans em vaig preocupar: la lluita contra ETA no sempre va ser encertada, sens dubte, i hi va haver i encara hi ha molta manipulació política, especialment en la qüestió de les víctimes, que va ser molt instrumentalitzada pels partits, sobretot el PP. Però si bé aquesta realitat és certa, no es pot comparar amb el terror i la magnitud de les morts de les persones assassinades.

Ja fa uns anys, quan la nova llei orgànica de la responsabilitat penal dels menors de l’any 2000 ja havia entrat en vigor, vaig anar a impartir una conferència a Donosti per analitzar una reforma que afectava, entre d’altres, els menors que havien comès un delicte terrorista. El que es qüestionava era si en aquest cas havia de prevaler la condició de menor o la de terrorista. El debat va assolir el seu moment més difícil quan dues mares es van posar a discutir pel seu dolor: una tenia el fill enterrat i l’altra el tenia complint una condemna de trenta anys a la presó d’El Puerto de Santa María, a Cadis. El dolor no es pot mesurar, és cert, però mentre que una tenia el seu fill mort sense haver fet res, per a l’altra encara hi havia esperança.

El fet és que la situació d’ara és diferent: els riscos de nous atemptats sembla que són inexistents i, per tant, apel·lar a la legalitat vigent és una mica absurd. Hauríem de concentrar totes les nostres forces en aquesta nova etapa i protegir-ne la permanència en el temps. Però encara tenim un nombre important de presos complint condemnes per delictes de terrorisme, tot i que lògicament el moment actual és molt diferent del que hi havia quan es van produir els fets. També són moltes les víctimes que desitgen que es faci justícia (és tot el que els queda), però no necessàriament una justícia basada en la venjança.

I aquí és on apareix l’anomenada justícia restaurativa, també breument esmentada per Otegi, i crec que sense gaire convicció. En aquest sentit, cal remarcar que la primera condició per a la justícia restaurativa és que el delinqüent sigui capaç de reconèixer els fets i el dolor produït, sense que això comporti necessàriament que la víctima el perdoni. També es fa servir el penediment, però és molt diferent del perdó. Tampoc les conseqüències són les mateixes si parlem en termes morals o jurídics del penediment o la reparació del dany. Què els exigirem? Quin grau de sinceritat ens oferiran? Com ho gestionarem?

Sens dubte no hi ha una única solució, i s’haurà de treballar paral·lelament també amb d’altres, però potser podria adquirir una importància fonamental el reconeixement individual del dany produït i intentar reparar-lo, unes tesis que sembla que han assumit aquelles persones que s’havien acollit a la denominada “via Nanclares” en entendre, tal com va fer recentment Urrusolo, que les víctimes d’ETA, a més de perdre una persona estimada, també van patir un buit social. Val a dir, però, que no són gaires els que s’hi han acollit fins ara.

Finalment queda la relació d’Otegi amb Catalunya i la que ell mateix ha establert respecte del final d’ETA i l’auge del moviment independentista català. No sóc capaç de veure-hi els vasos comunicants, però m’agradaria continuar pensant que aquí sempre farem les coses d’una altra manera i que la violència mai no tindrà cap espai.

stats