Publicitat
Publicitat

48 hores després de la imputació

Amb relativa freqüència he defensat que el temps jurídic no sempre va compassat amb el temps polític, i que cada institució té el seu ritme. En aquesta ocasió, 48 hores després de les eleccions i després d’un empatx de variables interpretatives —plebiscitàries o autonòmiques, diputats o vots, majories...—, no crec que pugui defensar la tesi que sempre he mantingut.

L’endemà de les eleccions, i mentre encara fumejava la victòria, la CUP anunciava (tal com havia fet durant la campanya) que no donaria suport a la investidura de Mas. Els 62 diputats de Junts pel Sí, majoritaris però no suficients, necessiten el suport de l’altra formació independentista per poder investir Artur Mas president.

La CUP ho justifica negant l’autoritat a un president associat a la política de retallades i als casos de corrupció, mentre que Junts pel Sí, i crec que bona part de l’electorat, considera no només raonable sinó també legítim que Mas sigui president en aquest període de transició. No em fa el pes aplicar en aquest cas el terme líder, però sembla raonable que sigui així, ja que en tot aquest temps ha demostrat una convicció i una autoritat fora de dubtes. En aquest sentit, crec que se li faria un trist favor al procés si Mas en fos apartat. En part, seria donar arguments als que pensen que no cal preocupar-se gaire pel que passa a Catalunya, perquè nosaltres mateixos ens acabarem destruint en lluites caïnites.

Lamentablement, no havia començat la negociació, encara ressonaven els últims ecos de les eleccions, que ja apareixien les primeres divergències. A això cal afegir-hi que com qui no vol la cosa i després de deu mesos llargs de la presentació de la querella, Artur Mas ha estat citat a declarar com a imputat pel nou 9-N el pròxim 15 d’octubre a les deu del matí. Se li imputen ni més ni menys que quatre delictes: desobediència, prevaricació, malversació de fons públics i usurpació d’atribucions judicials, si bé el principal és la desobediència de l’article 410 del Codi Penal, ja que la resta hi estan concatenats, és a dir, si no hi ha desobediència tampoc no es poden apreciar els altres delictes.

Si els lectors fossin els meus alumnes, els explicaria des del primer dia de classe que el dret penal és una cosa molt seriosa, perquè és l’instrument més punitiu que té una societat per castigar aquelles conductes que pertorben la pau social. Per això, i encara que el llatí hagi caigut en desús, els diria que el penal és sempre l’última ratio legis. I a continuació els explicaria que per regular els conflictes hi ha diversos procediments i també diferents àmbits jurisdiccionals, però que sempre és millor un bon pacte i que, tal com diu la dita popular, “val més un mal arranjament que un bon plet”. Però és que, a més, el dret penal és la forma d’intervenció més greu que tenim, i en conseqüència ha d’estar reservada a fets realment perillosos. Si se n’abusa, i especialment si es fa des del poder, no només es desprestigia la justícia sinó que s’introdueixen importants dubtes de legitimitat als ciutadans. En aquest cas els dubtes ja se li van plantejar a la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que no hi veia delicte. Això va provocar una crisi important i a Madrid es va haver de reunir la Junta General de Fiscals; poc després, va dimitir Torres-Dulce... Posteriorment, la tramitació ha estat lenta per a alguns i absurda per a uns altres, fet que lamentablement reafirma la judicialització de la política.

Des de bon començament he mantingut que la conducta d’Artur Mas no tenia cabuda a l’article 410 del Codi Penal. Buscar l’aplicació de desobediència, prevaricació, malversació i obstrucció a la justícia és fer-ne una interpretació agafada amb pinces, per bé que ja sabem que en dret gairebé tot és possible. Tanmateix, no és sobrer recordar que en aquest delicte el Tribunal Suprem destaca que per apreciar el delicte de desobediència és necessari que existeixi una ordre “expressa” i una posterior negativa a complir-la. És a dir, cal que hi hagi una desobediència reiterada i continuada respecte a una ordre d’una autoritat superior, que, a més, l’ha d’haver comunicada i advertida de forma directa i personal. En aquest cas es compara amb freqüència al que passava amb Juan María Atutxa, que sí que va rebre tres requeriments personals directes del Tribunal Suprem el 2003. Cal recordar que l’aleshores president del Parlament basc va ser acusat de desobediència de l’autoritat judicial per la seva negativa de dissoldre el grup parlamentari format pel partit llavors il·legalitzat Batasuna, Sozialista Abertzaleak, una ordre que li venia donada directament pel Tribunal Suprem.

En qualsevol cas, recordo haver dit en el seu dia que fins i tot considerant-ho d’aquesta manera també incorrerien en desobediència totes les persones que van participar en el nou 9-N, com a cooperadores necessàries i còmplices: des dels directors d’institut i els voluntaris fins a tots els que vam votar.

Si la imputació s’hagués donat per qualsevol altre delicte, no hi ha dubte que Mas no podria ser elegit president, però la CUP, que predica desobediència civil, ara ho té més complicat per negar-li el suport. Perquè ara serà difícil, per no dir impossible, que el debat se sostragui del context polític.